Fent camí

Tornant del Turbón

2011-08-01T23:37:00.000+02:00

Fideuà sense cobertura

2011-05-11T14:51:00.002+02:00

Diumenge, amb els companys i companyes de l'Agrupació i de la candidatura vam ser a l'Aplec de Sant Ponç. Enguany tenia un "repte personal". Bé, tant de bo que tots els reptes fossin com aquest! L'any anterior m'havia compromès a fer una fideuà multitudinària. Sóc única, complicant-me la vida! Bé, la fideuà - mal m'està dir-ho - va sortir força bona, n'hi va haver per cinquanta persones, i jo m'ho vaig passar de fàbula.

La qüestió és, però, que, conscienciada com estic amb les noves tecnologies, hagués volgut fer alguna piulada (així m'han dit que es diu) al meu Twitter o explicar-ho al meu facebook. Em vaig quedar amb les ganes. A Sant Ponç no hi ha ni gota de cobertura de mòbil (almenys de Moviestar). Cosa gens extranya a Corbera, per cert! A casa, en ple nucli antic de la zona alta, també em veig negra per parlar pel mòbil.

Però com que "no hay mal que por bien no venga", així no em va destorbar cap trucada i el resultat de la fideuà va reflectir la meva concentració en el tema.

Altra cosa va ser el debat sobre el gruix idoni del fideu. Els socialistes som donats al debat intern - tothom ho sap - i la controvèrsia al respecte va estar servida. Caldrà organitzar un congrés a la tardor.

Si voleu, l'any vinent repetiré i faré una altra fideuà (aquest cop amb fideu prim). Això sí, amb cobertura!

T'enyorarem Ernesto!

2011-05-01T21:10:00.001+02:00

Ahir va morir Ernesto Sábato, poc abans de fer els 100 anys. Ha volgut la casualitat que estigui llegint en aquests moments una de les seves tres novel·les: "Sobre héroes y tumbas". Es la segona vegada que inicio la lectura d'aquesta obra, densa, difícil, i alhora subjugant. Tot un repte intel·lectual i estilístic per al lector. La primera vegada, l'any 1985 (quan vaig adquirir el llibre) no vaig reeixir a arribar al final. Aquest cop espero que me'n sortiré. Molts pocs llibres se m'han resistit fins ara. Ja he superat la primera quarta part, el món de Martín i Alejandra i l'atmosfera del Buenos Aires que retrata Sábato, són ja una mica meus i em tenen atrapada, malgrat la lletra tan petita d'aquest llibre de 400 pàgines que fa dies fa vetlla a la meva tauleta de nit.

D'Ernesto Sábato, però, em captiva sobretot el seu pensament i la seva valentia en proclamar-lo. De la defensa que fa dels seus valors, n'hauríem d'aprendre tots plegats. A les seves memòries: "Antes del fin", Sábato explica la seva lluita pels drets humans i la seva participació en la Comissió Nacional sobre la Desaparició de Persones per jutjar els crims de la dictadura argentina. La desaparició de figures com Sábato, em fa preguntar un cop més on són els intel·lectuals d'avui dia. Hi són? I, si hi són, com és que no diuen res? Com és que s'alcen tan poques veus, per damunt de la xerrameca global, en defensa del que és essencial? T'enyorarem Ernesto!

L'oportunitat de les urbanitzacions

2011-04-29T14:17:00.000+02:00

Massa candidatures?

2011-04-23T00:04:00.002+02:00

Dimecres passat es van fer públiques, al Butlletí Oficial de la Província, les candidatures a les eleccions municipals que se celebraran el proper 22 de maig. A Corbera es presenten 9 partits. Dos més que en les anteriors eleccions. És molt curiós constatar, en un moment en què tothom diu que hi ha un desinterès molt gran per la política, que es presentin més candidatures que mai. És paradoxal també que, quan parlem de municipi, gairebé tothom considera que es pot aconseguir un grau d'acord molt elevat, fins i tot entre forces polítiques de tendències diverses. Com és doncs que sorgeixen tantes candidatures?

Un total de 179 persones anem a les llistes de les 9 candidatures de Corbera. A l'Ajuntament de Corbera li pertoquen 17 regidors/regidores. Podríem dir que per cada lloc de regidor/a hi ha 10,5 persones aspirants. La democràcia té aquesta grandesa: permet que tothom pugui ser elegit i també pugui exercir el seu dret a vot. La utilització que fem dels nostres drets i deures democràtics és la que es tradueix després en l'avenç de la societat i en la millora de la democràcia mateixa.

Jo em presento com a candidata a l'Alcaldia amb l'objectiu de treballar i transformar les coses. No per figurar ni per escalfar cadira. Segons quin sigui el resultat de les eleccions, es pot produir una fragmentació del consistori que faci inviable el govern del municipi. No es podrà treballar amb uns objectius i prioritats clares. Corbera tornarà a quedar estancada quatre anys més. Jo no estic d'acord en fer pactes per governar al preu que sigui. Tampoc no estic d'acord en repartir l'alcaldia per anys. En coherència amb tot això, segons quin sigui el panorama, és millor quedar-se a l'oposició o bé anar-se'n a casa. Pel bé de la democràcia i per aportar dignitat a la política.

La realitat manllevada

2011-04-20T12:12:00.001+02:00

La relativa tranquil·litat dels dies de Setmana Santa m'ha permès avui sortir de casa després de fullejar digitalment la premsa. M'ha cridat l'atenció la contra de la Vanguardia. L'entrevistat és Kelly Nyks, autor del documental "Split: a divided America", on narra com els corrent ideològics radicals conservadors estan generant en l'opinió pública percepcions de la realitat interessades. És a dir, no es propaguen les idees i els parers, sinó que es difonen fets que no són reals com si ho fossin. S'assegura, per exemple, que les armes de destrucció massiva a Irak es van trobar i es presenten proves manipulades en aquest sentit.

Això m'ha recordat una conferència interessantíssima que vaig escoltar de Daniel Innerarity, filòsof vasc, assagista i articulista, i professor a la Universitat de Zaragoza. Innerarity parla de la "realitat manllevada". És a dir, així com en el passat les persones només tenien una idea de la realitat a partir de la pròpia experiència viscuda, a partir de l'aparició dels mitjans de comunicació -i especialment els àudiovisuals- fem la nostra construcció de la realitat a partir del que ens expliquen en un percentatge molt superior al que vivím en primera persona. D'aquí la gran importància, i també el gran perill, de les versions a les que donem crèdit i estatus de veritat. Només cal fer una passada pels canals de TV digital i veure la proliferació de debats encesos on es diuen autèntiques barbaritats amb total impunitat. No només són una anècdota, estan escampant idees que són tan simples com perilloses. Quallen amb molta facilitat perquè no cal fer cap esforç intel·lectual per assimilar-les.

Diu Nyks que les noves tecologies permeten una gran manipulació d'imatge i de so. Permet fer les mentides a la carta i amb gran solvència tècnica. Tot això em retorna a l'afirmació que pot semblar d'una esquerra molt passada de moda "la cultura us farà lliures", però que pren una extraordinària vigència davant d'aquest panorama. I cultura, en un sentit amplíssim: accés a la informació, capacitat d'entendre i assimilar l'allau d'informació que ens arriba, capacitat de contrastar, formació d'un criteri propi, anàlisi i acceptació de les opinions contràries... Una llarga llista de deures que tenim les persones a l'hora de posicionar-nos davant el món i d'actuar en conseqüència. No ho tenim gens fàcil, però ho hem de fer. És la nostra obligació envers la societat, la present i la futura. No tenim alternativa. O més ben dit, l'alternativa és esfereïdora.

Temps per a tenir temps

2011-04-18T17:27:00.001+02:00

Són diverses les persones que darrerament m'han comentat que tenen ganes que les eleccions municipals ja hagin passat. Jo no! M'agrada tenir temps per fer bé les coses, per pensar-les, per poder parlar amb tothom. No m'agrada haver d'anar escopetejada. Penso que, avui dia, cremem totes les etapes. Ens importen massa els resultats i no gaudim amb el camí, amb les etapes. M'agrada treballar amb un calendari, amb una data final, però em demano el dret de saborejar cada pas. En la política, ens perd aquest eficacisme i els objectius a curt termini, quan transformar el món és una tasca de formiga, un treball a molt llarg termini, del qual en veuran (o en patiran) els efectes més les properes generacions que no pas nosaltres mateixos. Ens cal re-aprendre de la natura i dels animals que segueixen els ritmes del temps. Em proposo gaudir de la primavera, malgrat l'al·lèrgia, i de la campanya electoral.

Presentació de la candidatura

2011-03-27T14:17:00.000+02:00

Trenta anys

2011-02-19T15:07:00.001+01:00

Diu el tango que “veinte años no es nada”. Com a llicència poètica no està malament, però la veritat és que vint anys són tota una vida. I trenta anys, encara més. M’ha sobtat la sortida de l’alcalde de Corbera, Josep Canals, posant com a excusa per no abordar un problema, el fet que fa “trenta anys” que dura. Els polítics ens oferim per anar al capdavant de la societat per a resoldre problemes, tant si són conflictes vells com nous. Les causes d’on vénen els conflictes, només ens han de servir per a trobar una millor solució, per entendre com s’han originat i no tornar a caure en el mateix. L’alcalde Josep Canals només ha de tenir clar si resoldre l’estat de la carretera del Bonrepòs és una prioritat per a ell. Si considera que no és urgent solucionar-lo, ha de tenir la valentia de dir-ho. Si, al contrari, creu que constitueix un perill per al veïnat que hi transita, el que ha de fer és posar-hi una solució immediata, encara que sigui provisional, i treballar per trobar-hi un remei definitiu. Sortir amb paraules buides, dient que sí però no, espolsant-se les responsabilitats i donant l’excusa que es tracta d’un problema vell i que les urbanitzacions són un problema no és ni racional ni responsable. Les urbanitzacions no són un problema. El problema és que no sabem veure les solucions.

Innovació a la política

2011-02-13T20:33:00.002+01:00

Aquesta setmana vaig tenir ocasió d’assistir a la conferència de la directora general d’Esade sobre emprenedoria i innovació, convidada per Innobaix. De la colla d’idees interessants que Eugènia Bieto va desgranar, em va resultar especialment engrescador el seu convenciment que la innovació és plenament aplicable, desitjable i necessària en els àmbits de la política i l’administració pública. Omple d’optimisme, almenys a mi, que persones bregades en el món de l’empresa, en la formació d’emprenedors i directius, no vegin l’administració com una trava insalvable per a la iniciativa privada i com un reducte inamovible, sinó ben al contrari.

Bieto va definir les condicions bàsiques per a l’emprenedoria: les idees clares, la perseverança i la tolerància a l’error. Un projecte polític, al meu entendre, també ha de tenir com a objectiu l’eficiència i l’eficàcia. La rendibilitat, en la política, no ha de ser purament econòmica, sinó que ha de ser prioritàriament social. Però també comporta conseqüències econòmiques. Eugènia Bieto va resumir els valors imprescindibles de l’emprenedor en tres: perseverança, austeritat i compromís en el projecte. Son valors que també han de guiar qualsevol projecte polític si volem resultats duradors en el temps i una veritable rendibilitat social. Són valors, però, que no s’improvisen, que requereixen molt d’esforç, i que els resultats no són immediats. Els projectes polítics que volen obtenir una veritable transformació social tenen sempre un horitzó a mig i llarg termini.

En aquesta societat en canvi ràpid i continuat, la innovació en la política no només és possible sinó que és absolutament imprescindible. Hem d’innovar en la política tant en els objectius, com en els plantejaments i en la manera de procedir. En el fons i en la forma. Amb perseverança, amb austeritat i amb un total compromís en el projecte. Un camí gens fàcil, però un repte que pot omplir una vida sencera.

... I, PUNT.

2011-02-10T22:09:00.001+01:00

L'altre dia, un noi immensament més jove i molt més llest que jo em va comentar que li feia molta gràcia veure que en els meus tweets hi posava el punt final. És veritat. Gairebé em vaig avergonyir. Sembla absurd malbaratar tontament un dels preciosos 140 espais amb un humil, simple i (potser?) innecessari punt. Al meu següent tweet ja no li vaig posar punt. Però, no m'he quedat tranquil·la. Què fa una frase a mitges? Com sap el que ho llegeix que ja he acabat de dir el que volia i no és que he perdut la cobertura del mòbil? Què serà dels punt i final si ningú no els fa servir? Quin futur els espera a aquests petits aprenents de forat negre còsmic?

Ja sé que no és "guai", que no sóc gens "moderna". És evident que no sóc una nadiua digital com diuen ara. I què? M'apassionen les noves tecnologies però vinc de l'època de la Lexicon 80. Quan escriure a màquina era com practicar halterofilia amb els dits i prémer la tecla del punt era un risc potencial de fractura al dit anul·lar de la mà dreta.

A mi em van ensenyar que una frase s'acaba amb un punt. Amb contundència. Amb assertivitat, com es diu ara. No m'agrada deixar res en l'aire, sense acabar. Ho sento Jose, no penso renunciar al plaer de rematar com cal la feina, encara que sigui un modest i sovint intrascendent tweet. Mentre em quedi un sol espai, allà tindràs el meu punt insolent i desafiant. Faltaria més! Punt i final.

Assessors de luxe

2011-02-08T01:11:00.001+01:00

Primera reunió del comitè de campanya. Ahir vam tenir una reunió amb mitja dotzena de nois i noies, amb formació i professions relacionades amb la comunicació, les relacions públiques i la cultura. Persones joves, inquietes que van donar-nos la seva visió, des de fora de la política, sobre els polítics, les campanyes, el missatges, els canals a utilitzar per fer arribar els missatges,... Una sessió molt productiva. M’ho vaig passar molt bé i vaig aprendre de les crítiques i de les idees. Fins i tot, amb certa sorpresa, vaig constatar un munt de coincidències en plantejaments i conclusions. Potser resultarà que no som tan estranys els polítics! Gràcies Olivia, Cristina, Jose, Mireia, Javier i Rosa! Sou fantàstics! Estic segura que no hi ha candidata en el món que tingui uns assessors de luxe com vosaltres. Gràcies també, companys i companyes del comitè de campanya per la vostra ment oberta i disposada sempre a aprendre i compartir! Declarem, doncs, la “nostra” campanya oficialment inaugurada.

La mort que no entenem

2011-02-07T00:05:00.002+01:00

La mort ens costa d’entendre i d’assumir. Necessitem trobar-hi explicacions lògiques i, en alguns casos, no n’hi ha. Potser només cal acceptar, per molt que costi, els fets i les decisions sobre la pròpia vida encara que no ho comprenguem. És difícil, molt difícil. Per als que queden és una prova molt dolorosa. Però estic convençuda que acollir i respectar la voluntat dels que estimem és la més gran mostra d’amor incondicional. Una estimació que traspassa el llindar de la vida i va més enllà.

És només un simple pensament, expressat amb quatre paraules embastades, amb el desig d’aportar una mica de consol, junt amb una forta i gran abraçada.

"Em comprometo a donar tot el millor de mi mateixa"

2011-02-03T22:59:00.000+01:00

El passat 20 de gener, els militants i simpatitzants de l'assemblea de l'Agrupació Socialista de Corbera de Llobregat, em van escollir per encapçalar la llista del PSC a les properes municipals. Tot un honor, un repte i una enorme responsabilitat. M'agrada compartir el discurs que vaig adreçar als meus companys i companyes amb els lectors i lectores del meu blog.

Gràcies als membres de l’Executiva per triar-me i proposar-me a l’assemblea per ser escollida com a Cap de Llista, en representació dels socialistes de Corbera, per a les properes eleccions municipals.

Us demano el vot. Humilment us demano que em voteu. Us demano que novament em feu confiança per liderar aquest grup de dones i d’homes socialistes que volem, que continuen volent, transformar Corbera. Que volem que Corbera deixi de ser, d’una vegada, un poble dividit entre dalt i baix, entre poble i urbanitzacions, entre els de tota la vida i els que hem vingut de fora. Els socialistes veiem Corbera com un sol poble, amb reptes i dificultats molt importants a vèncer i que només es podran superar anant tots a la una. Un municipi que s’ha de centrar a treballar per al futur, deixant de banda, també d’una vegada, aquesta visió de poble ancorat en el passat.

Nosaltres volem sotraguejar Corbera, explorar al màxim les seves possibilitats com a municipi generador d’activitat econòmica. Com a poble dormitori, no tenim futur. No podrem mantenir les infrastructures, no tenim res a oferir als joves. No podrem ni tan sols mantenir l’orgull de viure en un poble amb serveis de qualitat. De mil anys d’història, 1.019 concretament, només se’n alimenten els records, no les necessitats futures de la ciutadania.

Aquesta tasca transformadora que per a nosaltres els socialistes és vital, a mi em fa una especial il·lusió. Anar al capdavant d’un grup de dones i d’homes amb aquest objectiu de transformar la realitat física, social, econòmica, vital del nostre poble, és un repte al qual no em puc resistir. Ja sabeu que les coses fàcils no em motiven gaire. I els socialistes sabem que per avançar en aquesta transformació de Corbera, per contribuir-hi hem de poder tenir responsabilitats de govern. El govern municipal el volem no per escalfar cadira, sinó per canviar coses, per avançar, per ajudar, en tot allò que ens sigui possible, a sortir de la crisi.

Penso que aquests quatre anys a l’oposició hem fet una tasca sòlida i continuada. Estem millor preparats encara per assumir responsabilitats i avançar en uns temps molt difícils, però també apassionants pels canvis que es produeixen i que ens demanaran un exercici molt gran d’imaginació.

Us demano que em confieu la tasca de posar-me al capdavant dels socialistes de Corbera. Jo us ofereixo el meu absolut compromís a treballar per Corbera, amb una visió progressista, oberta i enfocada al futur. Em comprometo a donar tot el millor de mi mateixa, disposada a aprendre cada dia i de tothom, i a fer les coses amb generositat i amb rigor.

Egipte demana canvis

2011-02-03T19:42:00.004+01:00

2010-12-19T15:06:00.003+01:00

Que poc que dura l'alegria per a les dones, i menys si són pobres

2010-12-11T20:55:00.000+01:00

Il·lusa de mi. Al cap de menys de dos dies he de rectificar el meu post anterior. Sakineh Ashtiani no és liure i, molt probablement,la seva situació és molt pitjor del que pensàvem i la seva vida corre un seriòs perill. Evidentment, sento un gran decepció, però voldria mantenir la meva esperança en l'espècie humana. Voldria pensar també que avancem en el camí de la justícia i de la igualtat, malgrat que molt sovint sembla que retrocedim. La meva solidaritat envers totes les Sakineh, de les quals no sabem ni el seu nom ni la seva història. I el meu refermament en contra de la pena de mort, per a les dones, per als homes, per lapidació o per qualsevol altre mitjà.

Sanikeh lliure!

2010-12-09T20:30:00.000+01:00

En aquests temps de males notícies, i després d'un matí tens en un Ple Municipal molt poc edificant, per dir alguna cosa, rebo la notícia que l'Iran ha alliberat Sanikeh Ashtiani. La història tràgica d'aquesta dona condemnada a morir lapidada, té un desenllaç feliç. Són d'aquests fets, tan escassos però que sortosament es donen, que et reconcilien amb el món i et fan renovar l'esperança en la humanitat. Un autèntic regal! La pressió internacional a través de la xarxa ha tingut el seu fruit i la suma de voluntats ha fet realitat gairebé el que semblava impossible. Potser totes les coses que ens semblen impossibles ara, un dia es faran realitat.

Funambulismes

2010-11-09T12:29:00.002+01:00

Un matí de dissabte, passejant pel Delta del Llobregat. Imatges impagables de les maresmes a la tardor: els cavalls, els anecs colliverts, els anecs cullerot, els plumalls dels canyissars florits... I aquest bernat pescador, observant, atent, les aigües de la riera de Sant Climent prop de la platja de Viladecans. Dalt del fil de telèfon, esperant qui sap què, impassible a l'estrepit dels avions que solquen cada pocs minuts aquest cel compartit. Un difícil i increïble equilibri.

Es busquen federalistes

2010-09-13T19:32:00.003+02:00

Abans d'ahir, celebrant la Diada de Catalunya i analitzant tot el que s'ha arribat a dir aquests dies, em venien al cap un munt de reflexions, de les quals n'apunto unes quantes:

- Durant els 23 anys de govern convergent, a Catalunya cantàvem les excel·lències del model federal alemany. Ens hi emmirallàvem, ens hi comparàvem i, fins i tot, es van posar en marxa iniciatives conjuntes amb algun dels seus lands. Des de 1988 mantenim una associació amb Baden-Wurtemberg. Ara, d'aquell model ja no se'n parla. La concepció de Catalunya com un land ara no és desitjable i abans sí?

- El llarg peregrinatge que ha suposat la redacció, la negociació i l'aprovació de l'Estatut de Catalunya ha estat aprofitat indecentment pel Partit Popular per exacerbar els ànims a la resta de l'Estat, generant un anticatalanisme recalcitrant que als populars els serveix per carregar contra el PSOE. D'aquest atac furibund Catalunya n'ha estat la damnificada, mentre que el rèdit d'aquest anticatalanisme acèrrim se'l han cobrat els nacionalistes espanyols i els sobiranistes catalans, als quals l'atac a Catalunya els ha vingut com anell al dit i han vist com s'incrementava el sentiment independentista. Ja només ens faltava, com a cirereta d'aquest embolic i d'aquesta mala llet, la sentència del Tribunal Constitucional. Recordem que el recurs d'inconstitucionalitat el va presentar el PP. Podem dir, doncs, que l'independentisme ha crescut de forma espontània, com a evolució lògica de l'aplicació de l'Estat de les autonomies? O bé s'ha vist exacerbat des de fora i respon a un sentiment de reacció, de viscera, més que no pas a una opció valorada des de la lògica i des de la ideologia?

- Des de l'inici de la democràcia, els socialistes catalans sempre ens hem hagut de sentir que som uns espanyolistes venuts al PSOE. O coses molt pitjors! Mentrestant el nacionalisme i el catalanisme eren patrimonialitzats en exclusiva per Convergència i Unió. Que els socialistes catalans apostessin per la unitat, per evitar el trencament de la societat catalana - fita aconseguida fins l'actualitat - no té cap valor?

- Hi ha qui diu, de forma clarament interessada, que el federalisme és ja una via morta. Perquè ens hem de donar per vençuts tan aviat? Amb els mateixos arguments podríem dir el mateix de l'independentisme. Fins el moment, no podem dir pas que hagi tingut èxit ni sembla tampoc que n'hàgim convençut ningú de la resta d'Espanya!

Dissabte, l'Enric Juliana, a La Vanguardia, publica una entrevista amb Bernaldo de Quirós, que confirma que a Madrid almenys hi ha un federalista. Comparteixo els seus arguments i estic segura que moltes persones els compartiran amb mi. Penso també que aquestes idees no només les poden subscriure els catalans i les catalanes sinó moltes altres persones de la resta d'Espanya. Desitjaria veure-les expressades als mitjans d'arreu de Catalunya i d'Espanya.

Corbacho, no tenim pedigrí!

2010-09-07T15:11:00.001+02:00

Em trenca el cor veure com pateixen convergents i populars per la gran "equivocació" d'incorporar Celestino Corbacho a les llistes del PSC per a les properes autonòmiques. Quina sensibilitat! Quina estimació que ens tenen als socialistes! Es diria que no volen que perdem les eleccions! Veuen que anem errats i ens volen conduir cap el bon camí. Segons ells, el retorn del ministre de Treball a Catalunya és un desprestigi per als socialistes. Si fos així, no sé de què es queixen! Aquest suposat error, a ells els va com anell al dit.

La realitat, però, és una altra de ben diferent i tots ho sabem. Figures com Corbacho aglutinen i mobilitzen a una part de l'electorat que a moltes de les forces polítiques catalanes ja els va bé que es quedi a casa. És l'electorat compost pels catalans que vivim i treballem a Catalunya però que no tenim prou pedigrí. Un pedigrí que només s'obté, es veu, per ser de família bé, per ser de la ceba, o per haver abraçat sobtadament la fe independentista.

Quan els altres mouen fitxa és tacticisme partidari, quan ho fan ells és estratègia de país. D'això se'n diu cinisme!

Perplexitats

2010-09-02T23:55:00.000+02:00

La xarxa i, de retruc, els mitjans de comunicació convencionals -que se’n alimenten cada dia amb més avidesa- són una font constant de perplexitats. Fa un parell de dies, em va sotraguejar un titular: “la dona més odiada a la xarxa”. Es tractava d’una dona anglesa que havia estat gravada llençant un gat en un contenidor. Les imatges van ser penjades a Youtube i això va desencadenar una gran ofensiva que ha acabat amb la seva identificació i una pluja d’amenaces de mort, fins el punt que li han hagut de posar protecció policial.

Deixant de banda el que és notícia i el que no – qüestió gens senzilla que ja tractaré en alguna altra ocasió -, la difusió d’aquest fet em fa adonar que cada cop entenc menys la societat que m’ha tocat viure. La meva perplexitat s’incrementa cada dia. Com pot ser que les persones que s’escandalitzen per al maltractament envers un animal, amenacin de mort una persona? Se suposa que els defensors dels animals són persones sensibles. Llavors, com és que la mateixa sensibilitat no la tenen envers les persones. Perquè no fan pedagogia en comptes d'amenaçar? No ho puc entendre. M'estimo els animals, però no entenc aquests fenòmens d'ira col·lectiva a través de la xarxa. I si els gats es poguessin manifestar, estic segura que dirien que tampoc no ho entenen.

cliqueu si voleu llegir la noticia publicada a El País

Laia Sanz, una campiona mereix més de nou paraules

2010-09-01T14:54:00.002+02:00

Ja sé que el futbol és molt més que un esport. És un gran negoci del lleure. Omple hores senceres de televisió i de ràdio i, fins i tot, compta amb diaris dedicats íntegra i monogràficament a parlar de "l'esport rei" - eufemisme mundialment acceptat per designar una activitat que d'esport, ben mirat, en té molt poc - que mou fortunes i interessos multimilionaris.

A mi el futbol no m'agrada gaire, com a espectacle m'estimo més el bàsquet, que és més viu, ràpid i entretingut. De tota manera, puc mirar-me un partit i, fins i tot, gaudir amb el joc del Barça de la darrera temporada. Però el que no trobo justificable de cap manera és la monopolització dels mitjans de comunicació, amb els públics inclosos, per part de tota la morralla del show bussiness d'aquest grandiós negoci (al qual, sigui dit de pas, li vaticino que farà la fi d'en Cagaelàstics com la bombolla immobiliària).

L'eterna rumorologia, els fitxatges multimilionaris, les declaracions i contradeclaracions que són sempre les mateixes... Són absolutes bestieses, de les quals ens n'hem d'assabentar encara que no vulguem, que copen hores i més hores d'emissions interminables. Als informatius qualsevol notícia, encara que sigui el fet més escruixidor del món, té menys temps que l'apartat d'esports i, dins dels esports, el futbol i els dos o tres equips primers s'emporten la palma. Des de quan les xafarderies sobre un jugador de futbol són informació?

Amb aquest panorama, no és d'estranyar que diumenge passat l'obtenció de la novena copa d'Europa de trial per part de la corberenca Laia Sanz meresqués, a Catalunya Informació, una única frase, nou paraules: "Laia Sanz, campiona d'Europa de trial per novena vegada", mentre que després seguien vint minuts, de rellotge, amb l'estira i afluixa del traspàs d'Ibrahimovic. Voleu dir, que el novè títol europeu de trial només mereix nou paraules?

L'esforç i la vàlua d'una jove campiona mereixen molt més ressò i reconeixement. L'obtenció de nou campionats d'Europa consecutius - a punt d'aconseguir el desè del Món - són una autèntica proesa. Moltes felicitats Laia! Pel que es veu, no només has de vèncer les teves competidores, mantenint-te dalt la teva moto i sortejant tots els obstacles. Has de lluitar també contra el "papanatisme" d'una societat enlluernada pel diner i la fama. Valors efímers, als quals reten absoluta servitud els mitjans de comunicació.

Laia, gaudeix del teu èxit i endavant! Molta força!

Els drets de les dones i els dels animals

2010-08-11T14:07:00.003+02:00

Encara cueja la prohibició de les corrides de toros, tothom hi va posant cullerada i tenim polèmica assegurada per un bon temps. Jo crec que no era un tema prioritari i que no calia legislar perquè els toros s'haurien acabat de totes maneres per inanició. Tanmateix, jo estic clarament a favor que la nostra societat evolucioni en el respecte envers els animals i, per extensió, envers tots els éssers vius del planeta. Però, sobretot, penso que cal defensar primer els drets de les persones.

Perquè vivim en un món en què hi ha persones, dones especialment, que pel sol fet de ser dones són tractades pitjor que els animals. D'exemples n'hi ha un munt. Ara mateix, una dona iraniana, la Sakineh, es troba pendent d'execució d'una sentència a mort per lapidació. La recollida de signatures a nivell mundial, semblava que havia deturat l'execució, però abans d'ahir el seu advocat va haver de fugir del país i buscar refugi a Europa. Avui ha transcendit la notícia que una altra dona, vídua i embarassada, no se'n ha difós el nom, ha estat executada a l'Afganistan per adulteri. Aquests no són casos aïllats. Hi ha una gran part de països del món, on passen cada dia fets que encongeixen el cor i posen els pèls de punta. La globalització dels drets humans està a les beceroles i, jo no dic pas que no ens hàgim de preocupar per als animals, però primer hem d'ocupar-nos de les persones.

De fet no cal anar gaire lluny, no cal que mirem cap a l'Iran ni a l'Afganistan, aquí a casa nostra hi ha dones tractades pitjor que els animals. Són dones que es compren i es venen, amenaçades i extorquides, exposades com a bestiar al costat de les carreteres sota un sol de justícia, drogades i hormonades com a bèsties. No sé perquè però la defensa d'aquestes dones no concita tantes adhesions ni fa tan rebombori social i mediàtic. Cap iniciativa legislativa popular s'ocupa de les dones. Qüestió d'interessos?

La democràcia, cap on volem fer-la anar?

2010-08-09T10:58:00.005+02:00

Repassant correus he recuperat aquest comiat d'Iñaki Gabilondo al curs polític. Us el recomano com a tema de reflexió per a aquestes vacances. No té desperdici.

Descansi en pau, Matías

2010-08-05T14:56:00.002+02:00

El mòbil, en la primera trucada d'avui, m'ha portat una mala notícia. La mort de Matías Alpuente, representant veïnal de El Bonrepòs, amb qui he mantingut nombroses reunions, discussions i converses variades al llarg de gairebé vuit anys. Puc dir que vam treballar plegats per aconseguir millorar l'estat de la urbanització, de la carretera del Bonrepòs, i construir el repetidor de TV.

La seva mort m'ha fet venir al cap un munt de records. En especial, el fet que no vaig poder complir el meu compromís que el veïnat de El Bonrepòs podrien veure la tele per Cap d'Any del 2003. Un compromís fet de cor, però que la burocràcia i les dificultats van retardar el seu compliment prop de quatre anys. El Matías m'ho va retreure molt de temps i amb raó.

En la meva experiència política, gairebé amb totes les persones amb qui m'he hagut de "barallar" he acabat tenint una relació fluïda i cordial. D'això n'estic molt contenta. Aquest va ser al cas d'en Matías. Un home lluitador, sempre cordial i educat, però constant i ferm en les seves reivindicacions. Com a representant del veïnat del seu polígon de El Bonrepòs segur que va tenir encerts i, potser també, desencerts i incomprensions, però sempre el va guiar la voluntat de fer-ho bé i millorar les coses.

Quan menjo els grans de raïm al so de les campanades de cap d'any de la tele, sempre penso en el Matías i, malgrat el temps, encara em sap greu no haver estat capaç d'haver pogut complir aquell compromís. És una d'aquestes espines de la vida que et queden clavades! D'ara en endavant, cada Cap d'Any, també pensaré en el Matías i, sense necessitat de cap repetidor, li enviaré un senyal de complicitat tot demanant-li ajut i força per complir amb els meus compromisos.

Una abraçada molt forta a la seva esposa i família. El meu condol més sincer. Fins a sempre, descansi en pau Matias!

Silencis

2010-08-04T15:08:00.007+02:00

Aquest matí he sentit per la ràdio que ha estat desarticulada una banda que traficava amb casaments de conveniència per obtenir la nacionalitat. Hi ha implicats advocats i funcionaris de jutjat. Tres mil euros s'embutxacaven per cada casament. Una autèntica fortuna per als immigrants. Tres mil euros per aconseguir la permanència en aquesta societat tan "avançada" i tan sense entranyes.

Dilluns vaig anar a veure "El silenci de Lorna", una magnífica pel·lícula francesa que tracta aquest tema precisament. Només m'han calgut dos dies per constatar que la realitat sempre supera a la ficció. Quants drames personals, quant patiment i quanta incomprensió ens envolten! No els volem veure, no hi volem pensar. Instal·lats en el nostre "benestar occidental" no volem que res ens sotraguegi la consciència. Voleu dir que aquest passotisme no ens en fa còmplices?

Ens prenen el número

2010-06-10T14:50:00.007+02:00

En la darrera edició de la revista municipal de l'ajuntament de Corbera de Llobregat, L'Avançada, s'hi produeix un fet singular, un fenomen gairebé paranormal: es presenten els pressupostos municipals de l'any 2010 i no s'hi esmenta ni un número, ni una trista xifra.

A la portada, s'hi pot veure una gran foto de bitllets de 100 euros, amb el titular-exclamació: "aprovats els pressupostos 2010!" A dins, en tota una plana dedicada al tema, la única xifra que s'hi pot trobar és el 13, que és el número de la pàgina. Un bon número, supersticions a banda, un número que, per cert, coincideix amb el muntant total del pressupost de l'ajuntament: 13,1 milions d'euros.

Quina podria ser l'explicació, si és que n'hi ha alguna, d'un fet tan singular? Com és que, havent estat els pressupostos i les dificultats pressupostàries, el tema recurrent durant aquests tres anys de legislatura, aquest govern explica els pressupostos anuals amb quatre frases de pacotilla i sense ni una xifra? Possibilitats:

1.- El govern municipal no sap de números.
2.- A l'ajuntament hi ha un repartiment estricte de tasques. Els pressupostos els fan els tècnics, l'alcalde Josep Canals hi posa les paraules grandiloqüents, i els regidors i les regidores s'ho miren.
3.- Desprès de fer el "número" del ploraner durant tres anys seguits, als membres del govern se'ls han acabat els arguments.
4.- La regidora d'Hisenda, Eva Parera, amb la seva minsa dedicació a l'ajuntament, no ha tingut temps de fer les sumes i passar les dades per a la revista.
5.- El govern municipal ens pren el número a tots plegats.

Probablement totes cinc possibilitats són certes, especialment la cinquena.

Mirades presoneres

2010-06-04T02:33:00.004+02:00

Que una dona hagi de portar la cara tapada és una injustícia i una indignitat. La nostra societat ha de defensar els drets que tenim les persones, totes, homes i dones, a la dignitat i a la identitat. Però voleu dir que, per garantir els drets de les dones a mirar i ser mirades lliurament, cal fer ara un debat social precipitat sobre el burka i el niqab quan pràcticament no se'n veuen als nostres carrers? El tema és d'una extrema complexitat i a mi se'm plantegen molts dubtes i interrogants. Hi ha llocs que, per seguretat, tothom ha de portar la cara descoberta, la interpretació de la llei en aquest sentit no és suficient? La prohibició no està fent el joc justament als integrismes? Atesa l'escassa incidència de casos, nos seria millor una actuació directa en els col·lectius de dones immigrants? No és millor convèncer que imposar? Tendeixo a pensar que seran les pròpies dones que s'alliberaran dels burques i no consentiran que mai més ningú empresoni la seva mirada. Crec que, simplement, els hem de donar recolzament, temps i arguments.

L'observatori comarcal del Baix Llobregat

2010-05-31T14:54:00.001+02:00

Es necessiten progressistes!

2010-05-30T19:55:00.006+02:00

Avui hem inaugurat oficialment el nou local de l'Agrupació dels Socialistes de Corbera. Ens han acompanyat militants, simpatitzants, companys de les agrupacions dels municipis veïns de Vallirana, Cervelló i Pallejà i representants d'entitats del poble. Hem comptat amb un "padrí" d'honor per a la nostra nova seu, el secretari d'Organització i Finances del PSC, José Zaragoza. He estat l'encarregada d'adreçar unes paraules als amics i amigues que ens han acompanyat i he volgut aprofitar l'ocasió per a transmetre, en aquests temps de turbulències, la necessitat de recuperar la ideologia i posicionar-nos clarament envers el món i la societat, i actuar en conseqüència. Només que hagi fet reflexionar una mica a algú ja em dono per satisfeta. Transcric el discurs per si, en algun racó de la xarxa, algú pot trobar-hi algun germen d'esperança i motivació per a deixar de ser espectador o espectadora del món i passar a ser activista social.

Benvingudes i benvinguts a la nova seu dels Socialistes de Corbera. Una nova casa, després de 28 anys al local del carrer Sant Isidre. En aquell local, moltes vivències, moltes alegries, algunes decepcions, però sempre amb molta il·lusió, projectes, idees, debat, discussions, entre aquelles quatre parets. I molt fred també! Sempre ens en recordarem.

Potser pensareu que no és el moment de fer canvis, de fer despeses, en aquests moments de crisi. Doncs, hem cregut que més que mai és necessari que ens fem presents, al costat de la ciutadania. En aquest temps, podríem dir, tan inhòspit per a la política, hem de recuperar la política en majúscules que és potser la que s’escriu en minúscules, des de la proximitat, des del coneixement més proper, per fer palès a les ciutadanes i als ciutadans que els seus problemes també són els nostres i que les seves il·lusions també són les nostres.

No som espectadors del món, en formem part!

I també per dir a la ciutadania que no som espectadors del món, en formem part. Tant si tenim un compromís polític i social com si diem que això no va amb nosaltres, som part de la societat, hi tenim una part activa, per acció o per omissió, des del dia que naixem fins el darrer dia de la nostra vida. Tot el que fem té una transcendència social.

No podem mirar el món des de la banda i assenyalar el que no ens agrada. I si diem que s’ho facin, això no va amb mi, estem deixant el poder en mans dels de sempre. La democràcia no és fàcil. És un sistema imperfecte, perquè els humans som imperfectes. Però jo m’estimo més que el timó de la societat estigui en mans de persones elegides, que han de revalidar el seu mandat cada quatre anys, que no pas que les nostres vides les acabin governant un grapat d’il·luminats o de dèspotes. I això, encara que no us ho sembli, és el camí que seguirem si no prenem part activa en aquesta societat.

No hi ha res en aquest món que puguem dir “això no va amb mi”. Ni les ciències, ni els avenços tecnològics, ni la macroeconomia... (mireu el que està passant). Encara que no vulguem som corresponsables i tot el que es decideix acaba afectant les nostres vides. No podem dir “que s’ho facin”.

En aquests moments tant complicats més que mai hem de recuperar la política. És l’eina que tenim les ciutadanes i els ciutadans per canviar el món, per incidir – amb moltes limitacions, ho hem d’admetre – en el veritable poder. I la política, els moviments socials, la transformació de la societat no es pot fer sense idees, sense ideologia.

Recuperació de les ideologies

Hi ha dues maneres bàsiques de situar-se davant del món. Tot més o menys ja t’està bé. A tu ja et va bé. No vols que res canvïi, en tot cas que el canvi sigui perquè a tu i als teus us vagi millor. Això és ser conservador que, no és bo ni és dolent en si mateix. L’ únic és que, als altres que no els va tant bé s’han de quedar “tal qual”, perquè al conservador li pugui anar millor.

Ser progressista és més complicat. També és més apassionant! Ser progressista és voler canviar el món, voler-lo millorar perquè tots puguem anar bé, anar millor. Això és difícil, no es pot baixar la guàrdia mai. És actuar. És més cansat. Ser conservador no és tant exigent, és més descansat. I ser progressista i, a més a més, d’esquerres doncs encara és més complicat.

Jo no sóc conservadora. No ho puc ser. Ni de dretes. No ho puc ser. Per la manera de ser probablement. I per la història personal. Molt semblant a moltes persones que som aquí i que mai no hem d’oblidar d’on venim. A casa meva, no hi havia res. No hi havia res a conservar. La llauna de sardines, a repartir entre la meva mare i jo, els divendres per esperar la setmanada de la fàbrica que es cobrava el dissabte.

Recordar d’on venim no ho hem de fer per sentimentalisme. Ho hem de fer per posicionar-nos clarament davant la societat. Per no deixar-nos enlluernar per aquest període que hem viscut de prosperitat que ens ha fet progressar econòmicament a curt termini però veurem on ens situa en el futur. Una prosperitat que potser només ens ha reduït a consumidors. Uns consumidors individualistes. També hem de reflexionar sobre el nostre individualisme. Aquest individualisme ens fa dèbils. Si fins i tot els poderosos van junts. Què ens fa pensar que nosaltres, anant pel nostre compte, ens en podem sortir?

Hem de recuperar les nostres idees. El món continua necessitant un canvi, la riquesa continua estant mal repartida, les conquestes socials no estan consolidades suficientment. És necessiten persones progressistes, d’esquerres, ...

Abans de passar la paraula a José Zaragoza, secretari d’Organització i Finances del PSC, al qual agraeixo la seva presència, us vull parlar breument de Corbera. Vam dir que volíem capgirar Corbera. Posar el que és dalt a baix. La feina ens ha quedat a mitges. I no pararem fins a aconseguir-ho. Els reptes són importantíssims: la sostenibilitat econòmica del municipi, la dispersió urbanística, però nosaltres estem preparats i tenim les idees clares.

Aquesta és la casa dels socialistes de Corbera. Oberta a tothom! A totes les persones que vulguin aportar idees, projectes, debat... que vulguin donar un cop de mà. Necessitarem de tothom, absolutament tothom és útil i necessari. En nom dels militants i dels simpatitzants socialistes de Corbera, aquesta és casa vostra si voleu!

Lliçons de la nevada

2010-03-09T11:55:00.004+01:00

La nevada d'ahir ens torna a plantejar les contradiccions de la nostra societat. Moltes persones han passat una autèntica peripècia per arribar a casa aquesta nit passada. Algunes han hagut de dormir al cotxe i més de 200.000 persones continuen sense llum a hores d'ara. Tot això és de lamentar evidentment.

Però també és de lamentar la dificultat amb què acceptem les contrarietats i els problemes. La tecnologia ens ha fet creure que res ens pot aturar en la nostra activitat diària, però malauradament això no és així i ningú no ens pot proporcionar la seguretat total que voldríem. Mirem cap a l'administració amb exigència i retret. Potser, en alguns casos, carregats de raó. Però no sempre, no per sistema, no deslliurar-nos de les nostres ineludibles responsabilitats.

La frustració ens porta a trobar culpables de tot i en canvi som, a nivell individual i col·lectiu, molt condescendents amb nosaltres mateixos. Mentrestant, instal·lats en la queixa, no aprofitem les lliçons d'allò que ens passa per millorar a nivell individual i col·lectiu.

La Taula d'Urbanitzacions

2010-02-24T00:24:00.007+01:00

Amb el meus companys de l'Agrupació anem recorrent els carrers de Corbera cada cap de setmana. Ho hem batejat com el “Corbera pam a pam”. Volem trepitjar totes les urbanitzacions i el nucli urbà i contactar amb veïns i veïnes directament. A La Soleia, per exemple, un grup ens esperava per parlar amb nosaltres, ensenyar-nos coses que els preocupen de la urbanització i comentar-nos què passa amb el projecte d’obres que no acaba de tirar endavant.

Aquella visita em va suggerir moltes coses, però em centraré en el comentari sobre els requeriments que els fa l’ajuntament pel que fa al projecte. A La Soleia encara la ballen gairebé després de deu anys. L’empresa que redacta el projecte no acaba de sortir-se’n, però es queixen també del criteri canviant de l’ajuntament quant als criteris tècnics. En aquests darrers anys, per exemple, se’ls va demanar que el projecte d’obres contemplés la construcció d’una xarxa de clavegueram separativa – aigües residuals, per una banda, i aigües pluvials, per una altra – i després l’ajuntament ha tornat a canviar de criteri i els torna a demanar una única xarxa.

Aquesta queixa m’ha fet recordar la nostra moció de constituir la Taula Municipal d’Urbanitzacions. Un intent que va resultar totalment estèril davant l’actual govern municipal absolutament tancat en banda a les aportacions dels socialistes. La proposta, presentada juntament amb el Grup Independent d’Urbanitzacions, pretenia “l’establiment d’un nou òrgan municipal obert a la ciutadania i compost per una representació de totes i cadascuna de les associacions ciutadanes, juntes de compensació, associacions administratives de cooperació, associacions de propietaris, i d’altres que representin la ciutadania de les urbanitzacions del municipi, sense limitació, juntament amb representants de totes les forces polítiques”.

I això, perquè legislatura rere legislatura, amb els canvis de govern hi ha canvis de criteri i, el que és més greu, darrerament es produeixen incompliments flagrants de convenis i acords contrets pel govern municipal anterior. Amb això es defrauda la confiança ciutadana en l’ajuntament com a institució i provoquen greuges a la ciutadania.

A Corbera, les urbanitzacions són el taló d’Aquil·les del govern municipal i ho seran també en el futur, si no som capaços de treballar de forma col·laborativa entre polítics, entre ciutadans, i entre polítics i ciutadania, no ens en sortirem. Corbera no se’n sortirà. El consens i el diàleg són l’única via de solucionar els problemes i conflictes d’una forma àmplia i duradora.

La situació actual a les urbanitzacions és força complicada. Podríem fer una llarga llista de qüestions que cal resoldre. Les més rellevants, sota el meu parer, serien:

- Hi ha 11 urbanitzacions on encara s’han de fer les obres: Can Canonge, Can Lluís, Can Margarit, El Bonrepòs, Els Guixots, Els Herbatges, La Creu de l’Aragall Júnior, La Servera, La Soleia, Mas d’en Puig, Sant Cristòfol. D’aquestes urbanitzacions, a 9 les obres són de responsabilitat directa de l’ajuntament i, a les altres 2 recau en els veïns a través de la seva Junta de Compensació.

- A Santa Maria de l’Avall i als Barri de l’Amunt i de Can Moriscot s’ha de fer encara el clavegueram.

- A La Creu de Sussalba (Can Negre) manca finalitzar els passos de serveis.

- A vàries urbanitzacions hi ha les obres fetes, però encara no ha entrat en funcionament la xarxa de clavegueram: Les Cases Pairals, La Creu de l’Aragall, Ca n’Armengol i Can Rigol.

- A Can Coll, s’ha de solucionar el finançament d’un centre transformador i desencallar la posada en servei de part de l’enllumenat públic.

- Les obres de Can Montmany de Mas Passoles estan pendents de recepció per part de l’ajuntament.

- Cal definir el futur de Sòcies, de les parcel·les de Can Moriscot i dels accessos de La Casa Cremada.

Aquests serien els conflictes més immediats. Sense perdre de vista el repte realment important i és que Corbera té 30 urbanitzacions i això ens planteja de cara al futur un seriós problema de finançament per a prestar, en una àrea tan dispersa d’aproximadament 170 quilòmetres de carrers, un correcte manteniment de la via pública i una adequada prestació de serveis.

La regidora d’Urbacor defensava que en un consell d’urbanitzacions no hi podien ser presents les juntes de compensació i les associacions administratives de cooperació, perquè, va dir, aquestes entitats només tenen com a objecte la gestió de les obres. I quin és el problema, doncs, actualment de les urbanitzacions, Sra. Ortega, sinó les obres?

Quan parlem de consens en les urbanitzacions no estem dient que trobarem bé tot el que faci el govern municipal, sigui qui sigui, en el tema de les urbanitzacions. Si la gestió és dolenta, és evident que l’oposició, sigui també qui sigui, té l’obligació de denunciar-ho.

Quan parlem de consens en el tema de les urbanitzacions estem parlant que si un partit, com va fer Urbacor l’any 2000, promet que totes les obres d’urbanitzacions les tirarà endavant l’ajuntament en els dos propers anys i encarrega tots els projectes, l’equip de govern que vingui després complirà amb aquest compromís. Per això vam tirar endavant nosaltres, el PSC i GIU, quan vam governar, amb els projectes i els compromisos iniciats.

Quan parlem de consens en urbanitzacions estem dient que si l’Ajuntament fixa uns requeriments tècnics de les obres a executar, això es mantingui governi qui governi. Si es demanen servituds de pas per la racionalitat de la xarxa de clavegueram, aquest requeriment es demani sigui qui sigui al govern.

Quan parlem de consens estem parlant de coherència institucional i si l’ajuntament es compromet a que el pagament del quart pagament de les quotes d’urbanització es farà amb la liquidació de l’obra, això es compleixi sigui qui sigui qui estigui governant.

Consens en urbanitzacions vol dir acordar conjuntament com es gestionarà el manteniment de les vies públiques a les urbanitzacions. I si s’acorda que no es constituiran juntes de conservació, això es compleixi independentment de la composició del govern municipal.

I tots aquests acords s’han de prendre de forma consensuada amb els veïns i veïnes que són els que viuen a la urbanització i paguen el cent per cent de les obres, de manera que no es generin greuges comparatius i històrics entre unes urbanitzacions i les altres.

Les obres són un dels principals punts de conflicte, no entenem perquè l’Alcalde Canals vol muntar un consell d’urbanitzacions que no s’ocupi d’aquest tema. La taula d’urbanitzacions s’hauria d’ocupar en cada moment d’allò que generi conflicte o bé d’allò que s’hagi de fer per resoldre els problemes de cada urbanització.

No utilitzar partidàriament el tema de les urbanitzacions és no prometre allò que no es pot complir, com han fet alguns irresponsablement, dient als parcel·listes que les obres d’urbanització no els costarien ni un duro.

Tornarem a proposar la creació de la Taula d’Urbanitzacions. Apel·larem a la responsabilitat política de tots els partits del consistori de Corbera de Llobregat. Convergència i Unió ho portava en el seu programa electoral. Confiem que no negui el seu propi projecte dues vegades. Com el pacte de Toledo pel que fa a les pensions, Corbera necessita un pacte sobre urbanitzacions, per poder tirar endavant com a municipi.

David Guillén, un corberenc a Eurovisió!

2010-02-04T17:32:00.005+01:00

Normalment no sóc gaire afeccionada a complimentar les mil i una peticions que cada dia arriben via e-mail, facebook, etc... Però en rebre la sol·licitud de votar per al David Guillén i la seva cançó per poder anar al Festival de l'Eurovisió, he fet una justificada excepció. Durant uns quants dies, en el moment d'obrir l'ordinador cada vespre he votat per al David. L'ocasió bé que s'ho mereix. No es presenta cada dia l'oportunitat de donar un cop de mà a un veí del nostre poble amb tant poc esforç. El David té una veu molt maca i la cançó està molt bé. És molt "festivalera".

Li desitjo al David tot el coratge del món per aconseguir fer realitat els seus somnis i desigs. El món de l'espectacle és molt difícil i el David té un gran repte per davant. Almenys que sàpiga que els seus veïns i veïnes estan amb ell.

Estem en un moment en què ens en riem de tot i ho critiquem tot. Està de moda desqualificar el que no entenem o no coneixem prou. Amb el Festival de l'Eurovisió també hem entrat en aquesta dinàmica. Ningú no ens obliga a mirar i a fer el que no ens agrada, però no hem d'oblidar que a tot arreu hi ha persones que s'esforcen, que s'il·lusionen, que miren de fer el que fan amb qualitat i de la millor manera possible. Potser cal deixar enrera la paròdia del Chiquilicuatre i continuar apostant per la bona música, pels joves cantants i pels artistes. I Festivals com el d'Eurovisió suposen una gran oportunitat per a joves veus que es volen obrir camí. Tant de bo que aquesta oportunitat sigui aquest any per al David Guillén.

Viu cada dia com si fos l'últim

2010-01-08T21:07:00.002+01:00

L'octubre, una amiga em va enviar aquest link amb el discurs pronunciat l'any 2005 per Steve Jobs a la Universitat d'Standford. No l'havia pogut llegir encara. Ara, fent neteja de mails l'he retrobat. Realment, val la pena! És tota una lliçó de vida condensada en tres vivències concretes explicades de forma planera per un dels creadors del Macintosh. Segur que a molts dels nois i noies que el van escoltar els va arribar endins. A mi, encara que ja fa temps que vaig acabar la universitat, també m'ha frapat. De fet, de la universitat de la vida no ens llicenciem fins que ens morim. Fins el darrer moment podem aprendre.

Tot el que expressa Jobs és molt suggerent. Jo em quedo amb el missatge de viure intensament, de prendre cada dia com si fos el darrer. D'aquesta forma, les prioritats esdeven nítides i s'esvaeixen la majoria de dubtes.

Reivindico la política

2010-01-07T21:33:00.005+01:00

El darrer trimestre de 2009 no he escrit res, tot i que ha estat un temps trepidant de notícies. Cada matí, els informatius de la ràdio, juntament amb la crisi de fons, han estat una autèntica voràgine de temes que m’han atabalat, indignat, inquietat i interpel·lat. L’afer Millet, amb el seu rosari de revelacions; el cas Pretòria, amb les detencions, compareixences i fiances relatades minut a minut; els referenda d’autodeterminació, la manca de sentència del Constitucional respecte a l’Estatut, que ja passa de taca d’oli; la valoració dels polítics com a un problema per part dels ciutadans, tan descoratjadora; els resultats d’enquestes i sondeigs, amb resultats desconcertants que indiquen que els polítics més ben valorats són uns i la intenció de vot és per a uns altres...

Quan em semblava que m’havia posicionat davant d’un fet, no havia fet ni dues ratlles que un nou esdeveniment sorgia, deixava desfasat el meu plantejament i m’abocava a noves reflexions. Tenia la impressió de no tenir temps ni per a reaccionar. En definitiva, semblaria que són mals temps per a la política i per a les persones que ens hi dediquem.

Ara, després la relativa treva de les Festes que m’ha proporcionat el temps i la calma necessaris per a la reflexió, trobo que tampoc no ha canviat res de substancial. De fet, les raons que em van portar a la política ara fa deu anys continuen plenament vigents. El món que hem construït els humans té moltes coses a corregir i millorar, i això no es fa sol. Criticant el que no ens agrada mentre ens mantenim al marge, no solucionem res. Jo desitjo una societat millor i per transformar-la cal la participació activa dels homes i de les dones que la conformem. Una de les formes de participació social és la política i aquesta és la que jo vaig triar, i la torno a triar cada dia, malgrat les dificultats.

Si digués que no m’importa el que diguin de mi, que no em fereix que insinuïn que sóc una lladre o una corrupta, mentiria. És molt dur i injust. És immerescut. Estem en un moment que per a polítics i polítiques el llistó de dificultat és cada cop més elevat i el camí més ple d’entrebancs. No sé si seré prou forta, però m’ho prenc com un repte i un al·licient. Ho afronto com una oportunitat per aprendre, per aportar a la societat i millorar com a persona. Fermament convençuda, reivindico la democràcia i la seva millora constant i, considerant que, del bagul dels valors oblidats, cal recuperar la lluita col·lectiva i el compromís, reivindico la política i la tasca dels polítics.

Laia Sanz, campiona!

2009-09-14T17:45:00.001+02:00

Dissabte passat, Laia Sanz va revalidar el seu títol de campiona del món de trial per "novena" vegada. És una autèntica gesta esportiva. En el món de l'esport, completament copat pel futbol i per les seves xafarderies i fitxatges, calen persones com tu que prioritzen l'afició i l'esportivitat per damunt de tot. Per a Corbera de Llobregat és un autèntic luxe comptar amb una esportista d'aquesta talla i trajectòria tan espectacular. Moltes felicitats! Endavant, Laia!

M'agrada començar novament el curs

2009-09-01T13:23:00.006+02:00

Sempre m'han agradat els dilluns. Tens tota la setmana per estrenar. Set dies per davant, per fer coses, per complir els propòsits. Ja sé que això no és habitual. Sembla que a ningú no li agraden els dilluns. A mi sí! De la mateixa manera que sempre m'ha entusiasmat el començament de curs. De petita, m'encantava: els llibres nous, nous professors, noves experiències... Ara això no s'estila. Els nens i nenes manifesten - ho veia ahir a la TV - que no volen tornar a l'escola. De la mateixa manera que els seus pares manifesten que no volen tornar a la feina. Això és el que transmetem els adults, que treballar és un rotllo...

Continua agradant-me el setembre i aquesta sensació de començar curs. M'apassiona començar coses noves, projectes... El setembre és una oportunitat que se'ns brinda cada any de recomençar, de proposar-nos de fer allò que no vam poder assolir el curs anterior, de fer millor allò que no ens va sortir tal com volíem... Jo em dono sempre aquesta oportunitat de començar de nou, amb la mateixa il·lusió de quan estrenava els llibres, les llibretes i els llapis de colors.

Les vacances són magnífiques, però ho són perquè són una excepció, perquè signifiquen un trencament amb la rutina habitual. A l'hora de tornar a la feina és lògic que ens faci una certa mandra. I la nostra societat, que tot ho transforma en patològic, ha desenvolupat el concepte de la síndrome postvacacional. I segur que hi ha persones que tenen problemes laborals i que treballar se'ls fa muntanya amunt, o que el seu problema justament és que no tenen feina. Però per a la gran majoria es tracta d'escollir: si volem arrossegar-nos fins al proper pont i les properes vacances, o bé optem per viure a fons, gaudint al màxim del que tenim, en comptes de queixar-nos permanentment per allò que ens manca.

El proper "curs" es presenta difícil. Haurem de treballar molt i ens seran imprescindibles el coratge i l'optimisme. Però segur que treballarem i, treballant, aprendrem molt!

Els romans ja tenien carrers de sentit únic

2009-08-26T22:27:00.004+02:00

Un amic, estudiós aficionat de l’imperi romà, em comentava que a les ruïnes de Pompeia s’ha trobat que hi havia carrers de sentit únic i també carrers de vianants. Això s’ha pogut esbrinat per les condicions en que s’ha preservat Pompeia, sepultada sota la lava del Vesuvi, el qual ha permès estudiar les roderes que els carros deixaven en l’empedrat.

D’altra banda, estic llegint la novel·la “La ciutat sense temps” d’Enrique Moriel (pseudònim de Francisco González Ledesma) que descriu els baixos fons de la Barcelona medieval i, curiosament, s’hi comenta que en els carrers estrets de dins les muralles només hi passava “un carro en sentit únic”.

Els humans som realment curiosos! Com és que qüestions resoltes i acceptades de fa dos mil anys, en determinats indrets i condicions – llegeixi’s zona alta de Corbera al segle XXI - són rebutjades i criticades? La mesura de fer el carrer Andreu Cerdà de sentit únic, com és que va aixecar tanta polseguera i al govern socialista se’ns va criticar tant per la voluntat de solucionar la circulació caòtica de l’artèria principal de la zona alta? A més, ho portàvem al nostre programa electoral.

Esquerra Republicana, amb Josep Canals al capdavant, primer ens va criticar perquè no instauràvem el sentit únic i, després, en veure l’oportunitat de treure’n rèdits electorals es va sumar, i va potenciar, la crítica tan enèrgica i visceral que es va generar entre el veïnat. Com és que ara que Esquerra Republicana és al govern municipal i Josep Canals a l’Alcaldia, no es “rectifica l’error” i es tira la mesura enrere?

Doncs, perquè vam fer la feina que ens tocava fer i, al final, l’evidència s’imposa sempre. Quan una cosa es de lògica i és necessària, cal fer-la, encara que sigui més fàcil cedir a les resistències. En aquest món tan complex i contradictori, cal ser valent. És l’única forma d’avançar! És paradoxal que Corbera al segle XXI tingués problemes que a Pompeia, fa dos mil anys, ja havien començat a resoldre. La por als canvis i el voler-se aferrar a “allò que sempre s’ha fet així” és pitjor que quedar sepultats sota la lava i les cendres del Vesuvi. Els pompeians no van poder escollir, nosaltres sí!

400 anys mirant pel telescopi

2009-08-25T14:17:00.005+02:00

Avui fa 400 anys que Galileu presentava el primer telescopi a Venècia, transformant decisivament una de les ciències més antigues: l'astronomia. Ahir nit, magnífica coincidència, vaig tenir l'ocasió de visitar per primer cop l'Observatori Fabra i mirar el firmament a través de les lents d'un telescopi centenari i en plena activitat. L'observació era de Júpiter i les seves quatre llunes. Ahir es veien totes.

Aquesta és, de moment, la meva petita contribució a l'Any Internacional de l'Astronomia. Quan mirem l'espai, la consciència de la nostra petitesa esdevé abassegadora. Un parell de frases, escrites a la paret del Museu de l'Observatori, arrodoneixen la reflexió sobre l'espècie humana i l'univers. Una, de Dyson: "L'univers sabia que vindríem" i l'altra de Carl Sagan: "Si només hi ha vida a la terra, quin desaprofitament d'espai i de possibilitats". Genials i inquietants!

Contemplant les magnífiques vistes sobre Barcelona i el Baix Llobregat, la conclusió també podria ser que els éssers humans som molt poca cosa. I, essent tan poca cosa, com és que fem tant rebombori?

Les casetes de Garraf

2009-08-24T15:03:00.002+02:00

Després d’una bona paella a Vilanova, amb uns bons amics, i una visita a l’Hospital dels Camils de Sant Pere de Ribes, res millor que anar a sucar els peus a la platja del Garraf, gairebé al capvespre, quan els banyistes ja van plegant i els pescadors estenen les canyes. Sempre m’ha captivat aquest indret amb aquestes peculiars casetes a peu de platja. M’agrada tornar-hi!

Festa Major a Puigmontmany

2009-08-23T22:35:00.000+02:00

Aquest cap de setmana, la urbanització de Puigmontmany (Can Rafel) ha celebrat la seva Festa Major. Avui, dia de Santa Rosa, com cada any, m’ha agradat acompanyar els veïns i veïnes de Puigmontmany a la missa i a la trobada posterior. Puigmontmany, tan proper a Corbera, tècnicament és terme municipal de Cervelló i a l’acte hi era, com sempre també, el seu alcalde, Angelino Maestro, acompanyat en aquesta ocasió per la tinent d’Alcalde, Rosaura Serra. Lamentablement no hi havia cap representant del nostre govern municipal. Per primera vegada no hi era present l’alcalde de Corbera. És veritat que ni l’alcalde ni els regidors tenen cap obligació “oficial” d’anar-hi, però aquesta absència fa pensar.

Els residents a Puigmontmany, La Costa de la Perdiu i Can Roig són cervellonins però fan “més vida” a Corbera que no pas a Cervelló. Accedeixen als seus carrers, principalment, pel pont de Can Rafel, vénen a comprar i al metge al nostre poble, i els nens i nenes vénen a l’escola a Corbera. Tal com vaig dir en una ocasió, són veïns “voluntaris i adoptius” i, de la mateixa manera que una mare estima igual els fills adoptius que els naturals, Corbera els acull de tot cor i, en fer-ho, hi sortim guanyant. Les picabaralles entre poblacions veïnes no tenen sentit i, a l’hora de prestar serveis municipals, sempre ha d’imperar el sentit comú i l’eficàcia i l’eficiència derivades de la proximitat. I aquesta proximitat històrica ha creat vincles profunds que les nostres autoritats de l’actual govern farien bé de tenir en compte.

Pregó de Festa Major

2009-08-16T11:00:00.001+02:00

Aquest any m'han convidat a fer el prego de Festa Major al meu poble d'origen: Sant Martí de Sesgueioles. Ha estat una experiència personal emotiva i enriquidora!

Pregó de Festa Major - Sant Martí de Sesgueioles - 15 d'agost de 2009

Bona tarda santmartinecs i santmartinenques! Estic molt contenta i molt emocionada de ser aquí avui. És un honor ser la vostra pregonera de Festa Major. És la primera vegada que m’encarreguen un pregó i m’agradaria moltíssim estar a l’alçada i fer-ho molt bé. Sobretot, desitjaria que aquest pregó us arribés endins, us toqués una miqueta el cor. Perquè jo també us vull parlar amb el cor.

Us preguntareu... i què ens dirà ara aquesta dona, que va néixer aquí i que als tres anys d’edat va marxar, i d’això ja fa gairebé 50 anys. En rebre la invitació del Sr. Alcalde – invitació que li agraeixo moltíssim – també m’ho vaig preguntar: què tens per dir, què els diràs a aquesta gent de Sant Martí després de tant de temps? Aquest pensament, i també una certa vergonya de comparèixer aquí davant de tots vosaltres, em van fer dubtar, us ho confesso, em van fer dubtar d’acceptar de ser la vostra pregonera.

Però vaig pensar que hi ha dues persones que els hauria agradaria molt veure’m avui aquí, que se’n farien creus de veure’m aquí fent el pregó: el Pepet de Castelltort, el meu pare, pagès i paleta, i la Julia, la meva mare, brodadora. Dues persones que en aquests carrers van enamorar-se, van riure, van viure i van plorar. Dos joves que, en aquells temps durs i grisos, començaven il•lusionats una família. Però l’alegria els va durar poc. Se’ls va estavellar contra l’asfalt de la carretera. Coses de la vida.

Així doncs, per a la Júlia i per al Josep, els meus pares, i per a tots vosaltres, una pinzellada i una reflexió a l’entorn de les meves vivències a Sant Martí, breus però molt intenses. Vivències que em van marcar, que sempre m’han acompanyat, i crec que m’expliquen a mi mateixa com a persona.

Les primeres són imatges com d’un somni, això sí, increïblement nítid. Els meus plors quan el pare, tant sí com no, m’asseia a la moto sense engegar i ell, caminant al costat, em feia donar voltes dins l’entrada de casa.

Després les imatges esdevenen més definides. Els safareigs, les dones xerrant i fent bugada. Aquella bromera que feia el sabó i que quedava a les vores. També recordo l’olor de lleixiu, el safareig del blauet, la mare rentant, el cossi de la roba... Un dia va caure un tro al mig del carrer. Això van dir! Em veig asseguda, curiosa, en un pedrís davant per davant del portal del ferrer, mirant el lloc on havia espetegat el tro. La Maria de Cal Felipó m’aguantava mentre la mare era a la fàbrica, a Calaf. Abans no sabíem que això era fer de “cangur”. Cada dia, la “rubia” recollia i tornava a portar les dones que anaven a la fàbrica. La “rubia” – que no era una mula, i això ho dic per als més joves – era com una furgoneta amb la carrosseria de fusta.

Les hores se’m feien molt llargues amb la Maria del Cal Felipó. Em sembla que tenia gent a dispesa. Un d’aquests dispesers, un funcionari, era un senyor que em tenia fascinada. Quan menjava se li movia tota la pell de la calba. A mi, em feien seure a taula davant d’ell, amb un plat fondo ple de pa amb llet. Recordo també una baralla familiar al final del carrer, prop de les escoles. Hi era tot el poble, grans i petits. Tots a l’entrada de la casa, mentre se sentien els crits que venien de dalt. Però la gran distracció a l’època, era anar mirar passar trens a l’estació, sobretot aquell que anava tan ràpid: “el platillo”.

Vam anar a viure a Calaf. Veníem amb tren a Sant Martí per anar a veure la padrina de Veciana. Passàvem a saludar els amics i coneguts. Als de Cal Notxe, la Conxita, la Mercè i la Roser, la mare era amiga de la Roser. A cada casa, ens oferien menjar, beguda... “alguna cosa per a la nena”, deien, “no facis compliments”. Però la mare m’havia dit que sempre s’havia de dir que no, encara que me’n morís de ganes d’una galeteta d’aquelles...

Després, tiraven cap a cala padrina. Dues hores de camí, i parada per esmorzar o per berenar, al molí de la roda. Això era el que més m’agradava! Encara em veig saltant per les pedres, entremig de l’aigua, amb un vestit que - com tots - me l’havia fet la mare i m’hi havia brodat una cullera i una forquilla. Als meus ulls infantils, el molí i el saltant d’aigua se’m feien immensos. Quan, després, a catecisme em van parlar del paradís terrenal, a mi la imatge que em venia al cap era el molí de la roda. Ara fa tres anys hi vaig tornar i ho vaig trobar tot tan petit! Què voleu que us digui, em quedo amb la imatge del meu paradís terrenal de quan era petita.

Va morir la padrina de Veciana i ja no vam venir tant sovint. Durant un temps van tancar l’estació de Sant Martí. Els bitllets els venia el revisor dalt del tren. El tren minorava la marxa i la gent començava a llançar farcells a l’andana. Després saltaven les persones. Recordo la por que em feia. Des de la plataforma del tren, que continuava avançant, algú m’agafava i em feia volar per l’aire fins els braços de la mare que ja era a terra.

Vam marxar a viure a Terrassa. Llavors una ciutat molt gran i grisa per a una nena de Sant Martí. La gent em semblava estranya. A les monges, les nenes no sabien jugar a palet. No sabien ni què era el donegal!

Aquests són alguns retalls de la meva vida, aquí a Sant Martí. Potser coincidiran amb records d’alguns de vosaltres, de la meva edat i més grans. Tots i cadascun de nosaltres tenim les nostres pròpies vivències d’infància, d’aquesta època en què les coses queden com gravades a foc en la memòria. Potser és perquè, com diuen, en aquesta edat és quan realment es forja la personalitat que ens acompanya tota la vida. Crec que hi ha part de veritat. Per això es tan important no oblidar mai els orígens. Sempre hem de tenir present d’on venim, qui eren els nostres pares, perquè aquesta és la referència vital que dóna sentit a la nostra manera de ser i d’actuar. Per això m’he sentit sempre tan orgullosa de ser d’aquesta terra, d’haver nascut en aquest poble de nom llarg i de gent franca: Sant Martí de Sesgueioles.

També hauríem de tenir sempre present d’on venim i com eren les coses abans, per poder-ho comparar amb ara. Potser hem perdut coses en el camí: determinats valors, la tranquil•litat..., però hem de reconèixer que hem avançat molt. Com a societat hem experimentat un gran avenç. Sant Martí n’és un exemple. La melangia, a vegades, ens juga males passades i ens fa enyorar allò de bonic que tenia el passat. Però hem de recordar que aquesta part nostàlgica anava de la mà d’una realitat molt dura. Aquesta era, és, una terra esquerpa, amb unes condicions de vida molt dures. Van ser moltes les persones que vam haver de deixar-la en busca d’un futur millor.

D’altres es van quedar, alguns hi ha vingut després, i tots s’hi han deixat la pell. I el que tenim avui és resultat d’aquesta lluita. L’evolució de Sant Martí és evident. Evolució que ha de continuar, amb la participació de tothom. Per molt durs que es presentin els temps, per moltes crisis que se us posin per davant, segur que us en sortireu. Segur que, plegats, ens en sortirem.

Perquè si, venint d’on veníem – d’aquella època que us parlava en els meus records d’infància - hem arribat fins aquí, això demostra que podem aconseguir tot allò que ens proposem en el futur. Vosaltres teniu un ingredient bàsic: el caràcter i l’exemple de la gent d’aquí. El caràcter i l’exemple, la manera de ser i de fer, que hem heretat dels nostres pares, les nostres mares, avis i besavis. Aquest caràcter que jo, en broma, sempre he anomenat “sesgaiolenc”.

Perquè d’aquesta terra en surten homes i dones treballadors, resistents, ferms, sense pretensions, però orgullosos del què són i del que fan. Persones franques, que miren a la cara, i diuen el que pensen. Tossudes – perquè Déu n’hi do del tossuts que som –, tossuts però lleials. La cultura de l’esforç, que tant se’n parla avui dia, penso que els santmartinencs i santmartinenques la portem de sèrie, aquesta terra ens l’ha imprès en el codi genètic.

I aquest caràcter és determinant per afrontar la vida i vèncer les dificultats que es presenten. Jo estic segura que aquesta forma de ser, “sesgaiolenca”, junt amb l’empenta dels que arriben buscant aquí una oportunitat, contribuirà a fer de Sant Martí un poble cada dia millor. Un poble, del qual ningú no n’hagi de marxar mai perquè no li ofereix esperança. Un poble on tothom s’hi trobi ben acollit. Un poble de gent il•lusionada, eixerida, contenta i alegre. Un poble de persones que saben treballar amb rigor i que també saben celebrar la festa. Que saben celebrar, com cal, com cada any, la seva Festa Major.

Us desitjo de tot cor que sigueu feliços, que gaudiu de la festa, que tingueu una magnífica Festa Major! Visca els santmartinencs i santmartinenques! Visca Sant Martí de Sesgueioles!

Fins a sempre! Us estimo!

La violència contra les dones, un problema dels homes

2009-08-05T12:54:00.005+02:00

Us recomano la lectura del post "problema de hombres" al blog de José Saramago. És reconfortant que hi hagi homes que pensin, i que ho diguin, que la violència contra les dones és un problema, i greu, dels homes. Davant aquest problema social que sembla no tenir aturador, encara hi ha massa homes que pensen que això no va amb ells.

http://cuaderno.josesaramago.org/2009/07/27/problema-de-hombres/

Quan no plou al nostre gust, hem de dir que no plou?

2009-07-18T18:05:00.002+02:00

Acord FinançAment Autonomic

View more presentations from Socialistes_ Cat.

La lluna a Corbera

2009-07-12T14:13:00.000+02:00

El sol dels gitanos

2009-07-06T22:39:00.000+02:00

La generositat del perdó

2009-07-05T22:08:00.002+02:00

Ahir nit vaig acabar un dels llibres del Sant Jordi d'enguany: "El Factor Humà" del periodista John Carlin. Quina lliço de vida, de política i d'humanitat que és la trajectòria de Nelson Mandela! Mandela, després de gairebé 30 anys a la presó, no alimenta l'esperit de revenja sinó que la seva dèria és evitar el vessament de sang que suposarà l'enfrontament entre negres i blancs a Sud-àfrica. Entestat en construir una nació interracial, basa la seva estratègia política en el perdó dels negres pels anys d'humiliacions i injustícia de l'apartheid. Se'n va sortir, treballant des de l'absolut respecte a totes les persones, fonamentalment als adversaris. Mandela es posa en la pell dels seus adversaris, per a coneixe-se'ls millor. S'hi acosta i els tracta amb respecte exquisit i el seu respecte els desarma. Als seus, a la maltractada població negre, els fa una proposta agosarada: el perdó. És un autèntic líder! La generositat del perdó és el fonament més sòlid sobre el qual construir projectes de vida i de país. Què difícil que és i que necessari!

Caminada de la Lluna Plena

2009-07-05T13:51:00.001+02:00

Joan Claramunt, ànima del Pavelló Municipal d'Esports

2009-06-28T21:51:00.003+02:00

Ahir a Corbera vam celebrar la Nit de l’Esport, on des de fa nou anys es ret homenatge als esportistes i equips més destacats de la temporada. Segurament aquest ha estat l’acte més multitudinari on s’ha estrenat el flamant Alcalde d’Esquerra Republicana, Josep Canals Molina. Potser per aquest motiu, i per arrodonir la festa, l’Ajuntament ha volgut afegir-hi, amb calçador, la commemoració del 15è Aniversari del Pavelló Municipal d’Esports.

Però bé, posats a celebrar l’aniversari del Pavelló, no es pot fer de qualsevol manera. No es poden oblidar les persones que han donat ànima a aquesta instal·lació municipal, un dels llocs de Corbera per on hi passen més persones al cap del dia. Ni en els discursos, ni en el vídeo institucional, cap menció dels centenars de nens, nenes, joves, entrenadors, directius dels clubs, personal de manteniment, que hi han passat durant tots aquests anys. Cap imatge dels milers de partits, de les innumerables competicions que s’hi han jugat. Cap fotografia, cap menció dels Salons Infantils que s’hi han celebrat, de les 24 Hores de Futbol, dels 4x4 de Bàsquet, dels Festivals de Patinatge. Res de res. Només fotos i més fotos de les obres, de les parets i de la inauguració oficial d’una instal·lació que l’Alcalde, increïblement, s’ha fet seva amb l’afirmació que era “la nostra obra més emblemàtica” (jo, en la meva ingenuïtat, em pensava que era l’obra emblemàtica de Convergència).

Un edifici té vida, adquireix personalitat, per les vivències que hi succeeixen dins les seves quatre parets. Al Pavelló s’hi han fet grans un munt de nois i noies de Corbera, hi han après a treballar en equip. S’han iniciat a la vida, aprenent a perdre i també aprenent a guanyar. I, el més important, hi ha hagut persones que s’hi han passat mitja vida i és de justícia citar-los quan es “munta” una celebració.

Parlo d’en Joan Claramunt Rigol, en Joan Nano. D’aquests 15 anys, ell va ser-hi fins fa dos anys i mig, quan va emmalaltir i morir tan sobtadament. El Pavelló era la seva vida. Les parets encara porten la darrera mà de pintura que hi va donar. El Joan era tot un caràcter. En la meva època al Club de Bàsquet ens les havíem tingut més d’una vegada. Però el Joan es feia apreciar. Era una persona directa, noble i clara, amb un gran sentit de l’humor i capaç de cantar-li les quaranta al més pintat. Defensava el Pavelló com si fos seu. El Joan i el Lluís Lorenzo Guedarini han fet el manteniment del Pavelló tots aquests anys, una instal·lació molt complicada de mantenir. I, en la celebració institucional de l’aniversari, cap reconeixement! Ni a ells, ni a cap altre treballador municipal. Una manca extraordinària de sensibilitat dels polítics municipals.

Ahir l’Ajuntament va organitzar una celebració sense ànima, només van recordar les parets, el formigó i la pompa de les inauguracions oficials. El realment important, les persones, van quedar en l’oblit. Però en el record i en el cor de tots nosaltres queden les persones, el més important. Això els polítics ho hauríem de tenir sempre present i si l'Alcalde i els regidors del govern actual ignoren els detalls de la història quotidiana del nostre poble -quan, curiosament, reivindiquen cada dos per tres la història de fa 70 anys-, que la preguntin.

Des d’aquestes quatre ratlles en el espai virtual, vull retre homenatge a les persones que, com el Joan Claramunt, amb la seva tasca del dia a dia han fet història, en aquest cas, la història del Pavelló Municipal d’Esports. A mi, encara se’m fa estrany passar per davant del Pavelló i no veure el Joan a la porta, prenent la fresca els vespres d’estiu. Encara recordo amb enyorança aquells entrepans tan bons de la Glòria, la seva dona, els matins dels dissabtes de competició quan encara s’encarregaven del bar. Tot això ho porto al cor i, quan penso en el Pavelló, són aquestes les imatges i les vivències que em venen al cap.

Un dia històric?

2009-06-14T16:11:00.009+02:00

Ahir a Corbera va haver-hi canvi d’Alcalde. Manel Ripoll (CiU) va donar pas a Josep Canals (ERC) per als dos propers anys, fins a les eleccions municipals de 2011. El primer discurs com a alcalde de Canals va començar per un ampul·lós “avui és un dia històric”, destacant per enèsima vegada que, després de 70 anys, Esquerra Republicana tornava a ser al capdavant del govern municipal. Amb això, vaig guanyar un sopar a un company de partit. Ell creia que era impossible que ho tornés a dir.

Davant la tendència dels polítics (i m’hi incloc en un exercici voluntari i imprescindible d’autocrítica) de pensar que allò que fem és de gran importància, caldria un exercici d’humilitat. La transcendència històrica no ve determinada per “qui” fa les coses, sinó pel “que” fa i per l’abast de les conseqüències que tenen els fets. A mi les persones i els grups que tenen afany de protagonisme “històric” em fan més por que una pedregada. El 7 de desembre de 1941 també va ser un dia històric. Es va produir l’atac dels japonesos a Pearl Harbor i, amb ell, la declaració de guerra dels Estats Units al Japó dins els fets bèl·lics de la Segona Guerra Mundial.

Espero ferventment que el dia 13 de juny de 2009 no sigui històric. Que sigui un dia normal. Un dia en què van passar coses normals. Un dia en què a Corbera va haver-hi el relleu previst a l’Alcaldia per un pacte de govern entre Convergència i Esquerra. Voldria que fos un dia en què es va iniciar un període de normalitat en el nostre municipi. Un dia, a partir del qual els polítics faran el que han de fer: servir a la ciutadania a la qual representen.

Per a mi, a banda del Ple municipal, va ser un dia ple de petites coses gratificants: moments compartits amb companys i companyes del partit; un dinar i una tertúlia d’amics a Can Fisa; una conversa interessant amb el diputat Joan Tardà; l'homenatge al president Tarradellas a Cervelló; un sopar d'shawarma pel carrer i una captivadora pel·lícula al Verdi, “The visitor”, que recomano ferventment. Com a colofó, un ressopó de cireres i cava. Un dissabte més. Res d’històric.

La petita història personal dels homes i de les dones és la veritablement important. És una història amb minúscules que mereix més atenció que no pas la història dels llibres. I és aquí on els polítics, sobretot els polítics municipals, hi tenim una tasca ingent i la nostra responsabilitat principal.

El bernat pescaire de Martorell

2009-05-18T00:22:00.004+02:00

Un bernat pescaire, parat al bell mig de la llera del Llobregat, prop del pont del Diable de Martorell, m'ha alegrat el dia. El riu baixa força ple, fa goig. De bernats pescaires ja n'hi havia vist, però no tan amunt. Això vol dir que hi ha peixos - uns pescadors que hem trobat més avall ens ho han corroborat amb una perca enorme - i que l'aigua baixa prou neta. La recuperació del Llobregat comença a fer-se realitat. La Trinca haurà de fer una nova versió d'aquell vals que, amb la música del Danubi blau, deia allò del "riu Llobregat és amarronat". Pel camí de ribera del marge esquerre, des de Martorell a Sant Andreu de la Barca, hem trobat ciclistes i famílies fent pícnic. Ara el repte és el manteniment i com aconseguirem finançar-lo.

Adéu, Sònia!

2009-05-06T18:37:00.001+02:00

Et vaig conèixer a l’ajuntament l’any 99. Jo era nova com a regidora i tu eres el nostre puntal per als que començàvem i no en sabíem res d’administració pública, d’expedients i de procediments. Tot el que necessitàvem, t’ho demanàvem. I tu, com una fada màgica, ens ho aconseguies. Seriosa, treballadora, preocupada per tot, com una formigueta sempre amunt i avall. Quan et feies càrrec d’una tasca, la portaves a terme fins el final. De l’ajuntament en sabies tots els topants. De fet, hi vivies, hi tenies la casa!

Per aquestes coses tan estranyes que té la política del nostre poble, el dia 27 de juliol de l’any 2000 ens vam haver d’acomiadar. Ho recordo com si fos ara. Tu, dreta darrera la teva taula, en aquell despatxet minúscul de la planta baixa, vas agafar les claus de l’ajuntament que jo et tornava i, amb llàgrimes als ulls, em vas somriure. Per no posar-nos a plorar, no ens vam dir res! Quan ens vam tornar a veure ja eres a l’hospital! Ja no vas poder tornar a treballar. Les claus de l’ajuntament no me les vas poder tornar a donar tu. M’hagués agradat tant!

Ara, després d’aquests llargs anys de lluita per viure, per veure créixer els teus fills, el teu cos ha dit prou i la vida se t’ha escapat definitivament. Com aquell dia, que ara ja sembla tan llunyà, tampoc les llàgrimes em deixen dir res. Sònia, no sé com acomiadar-me. Espero que, algun dia, en algun lloc, et trobaré amb unes claus a la mà i tu, com una fada màgica, m’ajudaràs a obrir-me camí. Adéu, Sònia!

Ximpleria i superficialitat altament contagioses

2009-05-05T23:40:00.000+02:00

Les starlets de la llista del partit de Berlusconi a les eleccions europees. Les declaracions d’ahir de l’inefable Vidal-Quadras justificant la iniciativa de Berlusconi amb l’argument que Europa, i les eleccions, obtindrien més notorietat amb unes senyores espaterrants a la candidatura. La visita d’Estat de Sarkozy a Espanya, on l’únic que és notícia és la seva dona Carla Bruni i el seu cul. Tot plegat, desesperant! La dignitat de les dones per terra! Frivolitat galopant en una Europa decadent, governada per primeres espases del populisme més ferotge, amb l’aquiescència de l’electorat. Per pallassos - en el sentit pejoratiu de la paraula, perquè no fan ni riure - que ocupen el càrrec de primer ministre. Què pensem fer! Anem repetint com a lloros que vivim en una societat sense valors. Ens en lamentem, esperant que els valors ens impregnin com pluja caiguda del cel, sense fer res, sense dir gairebé res. Però, quins valors estem transmeten? Ens queixem que el sistema educatiu és un desastre. Ben mirat, és un miracle que els nois – i sobretot les noies - encara vagin a l’escola, quan el que triomfa és dir i fer bestieses i tenir un bon cul.

Terres de Castella

2009-04-15T21:34:00.000+02:00

Per Setmana Santa hem fet un tram del Camino de Santiago, des de Frómista a Astorga. 150 quilòmetres de camins rectilinis i, després d'un horitzó, un altre. Un rosari de pobles al llarg del camí. Cadascun amb segles d'història al darrera. Un patrimoni històric abassegador, reflex d'un passat esplendorós! Un cel de núvols de totes mides i tots colors sobre els nostres caps. Després de cada jornada, un bon sopar. Que bé que es menja en aquest país! Com m'agrada! No m'hi sento forastera i voldria que a Catalunya tampoc no s'hi sentís foraster ningú. Viatjar obre els ulls i el cor i, viatjant a peu, la pell s'impregna de camí, d'aire, de cel, d'olors de la terra i de la gent.

Moving

2009-03-27T01:36:00.002+01:00

Vaig sentir aquesta cançó l'altre dia i la vaig trobar molt original. És fresca i suggerent. Posa de bon humor. Ideal per a llevar-se al matí.

Evangeli segons San Rouco

2009-03-27T01:22:00.003+01:00

Amarga olor de pi talat

2009-01-28T23:00:00.000+01:00

El soroll de les serres motoritzades i l’olor de pi talat mai més ens semblaran el mateix. Des d’ara ens evocaran sempre l’amargor de la tragèdia d’una ventada de matí de dissabte. El vent va irrompre a les nostres vides d’una forma inèdita – ni els més vells de la comarca recorden una tempesta de vent d’aquesta magnitud – i es va emportar sis persones del Baix Llobregat amb molta vida per davant. Una d’aquestes vides truncades ha estat l’Isaac. Ell, ironies del destí, estimava els arbres, els entenia i els cuidava. Però el vent, amb traïdoria, en va utilitzar un com a botxí.
Aquesta és la veritable pèrdua, la irreparable. Conscient de la feblesa de les paraules davant la intensitat del dolor, voldria ser capaç de transmetre als familiars i amics tot el coratge necessari per superar aquesta desgracia. Als ferits els desitjo una completa recuperació.
De les múltiples destrosses materials, amb milers de pins abatuts, ens costarà recuperar-nos, però ho aconseguirem. Els ciutadans tenim l’empenta i la capacitat necessàries i, si comptem al capdavant amb líders amb coratge i fortalesa, segur que ens en sortirem.

No m'escalfeu el cap!

2009-01-13T17:36:00.004+01:00

Una expressió desafortunada d’un alcalde adreçada a la cap de l’oposició municipal? Un símptoma de cansament per haver de donar explicacions que no es volen donar? Un exabrupte masclista adreçat a una dona que insisteix a reclamar resposta? Aquests podrien ser els motius que van provocar la frase “no em calenti (sic) el cap” que em va adreçar l’alcalde Manel Ripoll en el decurs del ple maratonià - va durar nou hores -, celebrat el dimarts dia 29 de desembre. Un ple on es presentaven els pressupostos municipals, juntament amb 16 punts més en l’ordre del dia. Un ple convocat a les nou del matí perquè no hi pogués anar ningú.

Entre tot el que es va arribar a dir durant aquelles llargues nou hores, me’n havia oblidat d’aquesta frase tan expressiva. Ara estic preparant al·legacions als pressupostos i, revisant de nou la documentació del ple, he trobat l’anotació de la magnífica pixada fora de test del nostre alcalde. I, amb la perspectiva dels dies, trobo que la frase és tan representativa de la manera de ser i de fer política del nostre alcalde i de Convergència que proposo que l’adoptin com a eslògan de campanya per a les properes eleccions municipals: “no m’escalfeu el cap”. Es a dir, deixeu-me fer el que vulgui i calleu.

Bon Any 2009!

2008-12-30T20:19:00.002+01:00

Des d'aquest petit racó del planeta,
des d'aquest puntet minúscul de l'univers,
conscient de la meva petitesa,
em comprometo a continuar militant en l'esperança,
per minsos que siguin els resultats,
per fosca que se'ns presenti la tossuda realitat.

Seguiré intentant superar les meves febleses,
que són moltes,
i posar remei a la meva ignorància,

un gavadal!

No m'enfadaré davant la meva impotència,
perquè estic segura que els meus desigs,
quan són prou intensos,
i el treball és persistent,
se sumen, es multipliquen,
s'eleven a l'enèsima potència,
amb els desigs sincers
de totes les dones i de tots els homes del món,
i es convertiran,
a no molt tardar,
en una esplendorosa realitat!

Compta amb mi per fer un món millor!

Bon Any 2009!

Desfilada de mortes

2008-12-30T13:09:00.002+01:00

Les dones moren a mans dels “homes que més les estimen o les han estimat”. Una de les grans paradoxes d’aquesta societat que anomenem civilitzada. Ahir tres dones mortes més, una a la nostra comarca, van elevar la xifra de 2008 a 70, igualant el trist rècord de l’any passat. Aquest rosari de mortes desfilant a les pàgines dels diaris i a la pantalla de la televisió ens anestesia la consciència? Hi ha qui pensa que el fet de donar-ho a conèixer encara provoca més casos. A veure si encara això serà un atenuant! En la línia actual d’abdicar de les pròpies responsabilitats, de donar la culpa del que fem i del que ens passa als altres, encara justificarem l’injustificable. Aquests homes assassins no només lleven la vida a les “seves” dones, sinó que arruïnen la vida futura dels seus fills, dels seus pares, dels seus germans. Quant patiment! Quines conseqüències tan escruixidores! Com viurà un nen o una nena el fet tràgic de tenir un pare assassí que ha matat la seva mare? La violència sexista és un càncer social que està deixant massa víctimes. No podem mantenir-nos impassibles!
A una amiga li ha tocat de prop un d’aquests casos, en el seu propi cercle familiar. Ella diu que abans quan en sentia parlar ho veia com un fenomen llunyà. Ara, cada cop que té notícia d’una nova mort, se li neguen els ulls. Aquest fet ha trastocat la vida de tota la família. Les festes de Nadal han deixat de tenir sentit i dos nens petits han quedat sense pares, a la cura d’una germana de la dona morta, i amb uns avis que no aixecaran cap.
Al nostre país s’ha produït un innegable avenç en el terreny legislatiu, però la societat no ha avançat tant. Tenim nenes de 16 anys, la màxima aspiració de les quals és una operació d’augment de mama per agradar el seu noi, un individu que no la deixa vestir com ella vol, ni la deixa parlar amb qui vol. Preguntem-nos quins són els referents d’aquests joves, tant ella com ell.
La transformació de la nostra societat és encara molt epidèrmica. Si anem a mirar, només fa quatre dies que les dones tenim ànima (és va decidir per un vot al Concili de Trento, segle XVI). I fa dos dies que tenim dret a vot. Què és això comparat amb els milers d’anys en què el poder ha estat exercit pels homes? La vida de les dones ha estat, al llarg de la història de la humanitat, en mans dels homes. Està tan arrelat això! Aquestes 70 dones mortes a Espanya, assassinades a mans dels companys i/o excompanys, són víctimes de la guerra de guerrilles que lliuren els homes que no es resignen a la pèrdua del poder.
Ens queda a totes i a tots molta feina per fer. No ens confiem. No baixem la guàrdia! En l’ideal socialista, progressista, no hi ha llibertat sense igualtat. Homes i dones iguals i lliures per a una societat justa. Aquest ha de ser el nostre objectiu i, malauradament som encara molt lluny d’aconseguir-lo.

Miriam Makeba ha mort com va viure, lluitant per la justícia i la igualtat

2008-11-11T23:49:00.008+01:00

Miriam Makeba ha mort al peu del canó. Un atac de cor ha acabat amb la vida d’aquesta mítica cantant sud-africana en finalitzar un concert de suport a Roberto Saviano, autor de "Gomorra" i amenaçat per la màfia napolitana. A començaments d’any, Miriam s’havia acomiadat del seu públic amb una multitudinària gira mundial. Es retirava, deia que estava cansada. Però tot i així no va faltar al festival a favor de Saviano. Vella lluitadora contra l'apartheid, va viure trenta anys exiliada fins que Nelson Mandela va convèncer-la de tornar a la seva terra. Va passejar per tot el món el ritme i la música africans, juntament amb la seva lluita valenta contra la discriminació i la injustícia. Va néixer a la presó, però va viure lliure i ha mort lliure. Ha mort denunciant l’esclavatge de la por que pràctica la màfia. Tot un exemple de lluita i de coherència vital. Gràcies Mamà Àfrica!

Per a tu, Maria!

2008-10-15T10:18:00.003+02:00

La Maria farà 100 anys el proper mes de gener. Era la persona més gran que hi havia al dinar homenatge de la Gent Gran de diumenge, dia 5 d’octubre, a Corbera. Com a reconeixement especial, el nostre ajuntament va fer un petit obsequi a les dues persones de més edat, la Maria i una altra senyora de 102 anys que viu en una residència. L’obsequi que enguany va triar l’ajuntament va ser un rellotge despertador digital.

Un rellotge per a una dona de cent anys? Digital? Despertador? Un aparell que costa posar en hora, que té botons petits i de difícil manipulació, és el més adequat per a una persona centenària? No sé si va ser la pròpia regidora Judit Merayo qui va triar l’obsequi, però la manca de sensibilitat demostrada és colossal.

La Maria, amb la franquesa d’una persona a qui l’edat li permet de dir el que pensa, va expressar la seva decepció. Ella volia les flors, el ram de flors que des de fa uns anys li era lliurat en aquesta celebració, que li alegra una mica la vida, i la motiva a sortir de casa i anar al dinar amb la seva filla i el seu nét.

Direu que és una anècdota sense importància, però no ho és! És un detall extremadament significatiu del fet que el nostre govern municipal no creu en les polítiques socials, no són la seva prioritat. Programen actes i activitats perquè es venien fent, les continuen per cobrir l’expedient. No n’estan convençuts, no s’hi senten còmodes. És l’única explicació davant fets com l’inadequat regal, la imatge tètrica del fullet publicat amb motiu de la 5a. Setmana de la Gent Gran, i la no posada en marxa del Consell Consultiu Municipal de la Gent Gran, aprovat pel propi govern fa gairebé un any.

Quina oportunitat perduda! S’hagués pogut posar en marxa el Consell de la Gent Gran en l’homenatge anual a aquest col·lectiu. No ens n’estranyem, però! Ja ho va dir el propi regidor Josep Canals Molina en el Ple. Per a Esquerra és més prioritari, com a govern, afavorir el consum de productes etiquetats en català.

Maria, per a tu aquestes flors! Amb tot l’afecte que mereixes!

Núvols a l'horitzó

2008-09-28T01:22:00.000+02:00

Felicitats Laia! Vuit vegades campiona del món de trial

2008-09-22T21:19:00.017+02:00

Laia Sanz s'ha proclamat per vuitena vegada campiona del món de trial. Moltes felicitats! Ets un orgull i un luxe per al poble de Corbera. Però, sobretot, ets un exemple com a persona, com a dona, i com a esportista. Gaudeix del teu èxit, nosaltres el celebrem amb tu. Enhorabona!

És molt important que ens fem ressò dels èxits d'aquesta esportista corberenca, eclipsada doblement als mitjans de comunicació, pel fet de pràcticar un esport minoritari i per ser dona. Les pàgines de diaris i els minuts de ràdio i televisió són per als esports espectacle convertits en negoci, això no m'ha sorprès. Sí que m'ha desconcertat el desequilibri entre la cobertura de televisió del segon títol del món de trial aconseguit per Toni Bou, segur que també molt meritori, i el vuitè títol de la Laia.

El 2006, en fer el pregó de la Festa Major de Corbera, la Laia va expressar el seu desig que les dones s'incorporessin de ple al món de l'esport i que els seus mèrits fossin reconeguts degudament. Els fets són tossuts i les circumstàncies no ajuden massa, però l'afany de superació i la maduresa personal d'esportistes com la Laia Sanz estan obrint camí. Segur que això facilitarà, en el futur, que moltes altres dones prenguin el relleu i aconsegueixin importants èxits, amb el merescut reconeixement social.

La dona com a oportunitat de mercat

2008-09-20T21:57:00.003+02:00

Fa poc, un jove creatiu d’una empresa que dissenya campanyes i estratègies de mercat, em preguntava la meva opinió sobre l’oportunitat de llançar al mercat productes dissenyats especialment per a les dones. Ja d’entrada m’hi vaig mostrar refractària. Són molts anys d’experiència acumulada en anuncis infumables de detergents i cosmètics, on la intel·ligència femenina no surt gaire ben parada i s’hi perpetuen esquemes i clixés masclistes. El tema, però, m’ha fet pensar.

En una època on es potencien els serveis i els productes adreçats a l’individu, a la persona concreta, amb unes necessitats específiques, perquè no adreçar-se exclusivament a la dona com a client, amb productes dissenyats directament per a ella, més enllà de liposuccions, depilacions i plans de bellesa en set dies. Productes i serveis pensats per a les necessitats de la dona actual.

D’entrada, un primer problema. Aquest producte o servei estaria reservat només a les dones? Un exemple, suposem que els cines decideixen fer sessions només per a dones, amb pel•lícules que potencialment tenen una superior acceptació femenina, amb un horari més adient per a l’atrafegada jornada de les dones, no s’hi deixaria entrar als homes?, ells no podrien gaudir dels mateixos descomptes i avantatges?, caldria acreditar el gènere a la taquillera?... fins i tot ens podríem arribar a plantejar si aquesta promoció seria “constitucional”. Aquesta qüestió, que no passa de ser anecdòtica en aquest exemple del cinema, ja no ho seria tant si es tractés de serveis com ara assegurances, productes bancaris, telefonia, etc...

Segona qüestió que se’m planteja. Si es tracta d’un producte per a tots els públics, amb una promoció específica per captar el segment femení, potser el que s’aconseguirà és fer-ne fugir els homes. Per exemple, si una acadèmia d’idiomes fa una campanya per captar alumnes dones, els homes no pensaran que els cursos seran plens de marujas cotorres i que, d’acudir-hi, la seva virilitat quedarà en entredit? A excepció dels que vagin a lligar o a mirar, es clar!

Tercer punt, a moltes dones ens molesta rebre un tracte diferencial. Cal considerar, per tant, el perill de llançar campanyes que puguin ferir la susceptibilitat femenina. Seria paradoxal generar rebuig entre les dones amb un producte que pretén adreçar-s’hi en exclusiva o bé de forma preferent.

En definitiva, mentre que la segmentació del mercat per edats està absolutament acceptada -entenem que la infància i la vellesa són col·lectius a protegir, i que tenen necessitats especials-, trobo la divisió per gèneres, si més no, agosarada.

És lògica la promoció, entre el públic femení, dels productes dissenyats d’acord amb les característiques anatòmiques femenines, o bé atenent les diferents necessitats ergonòmiques i de salut que tenen les dones, dels quals per cert se’n hauria d’impulsar molt més la investigació, el disseny i la producció. Es nota que la recerca i el disseny han estat històricament en mans masculines!

Ara bé, considero un retrocés social el llançament de productes especials per a dones en una societat que jo voldria pensar que avança, malgrat els entrebancs, cap a la igualtat i la corresponsabilització d’homes i dones, tant en la vida privada com en la pública.

Altra cosa és incorporar, a productes i serveis, una mirada femenina, incloent-hi aspectes més valorats per les dones i incorporant-hi factors percebuts com un ajut en les dificultats que planteja la vida diària, com són l’organització del temps, les relacions amb la família, etc... Qualsevol producte, en aquest sentit, si és útil per a les dones, ho serà per a tothom. I, per tant, una campanya que sàpiga incorporar aquests conceptes i valors en el producte promocionat no tindrà només les dones com a públic diana sinó que, de forma espontània, serà molt més ben acceptat en general.

Les connexions neuronals dels homes

2008-09-09T11:34:00.006+02:00

El dia ens saluda amb la notícia que un grup de científics ha descobert que els homes tenen més connexions neuronals que les dones. Deixo de banda el fet que és una investigació limitada a un nombre reduït de cervells i que els propis científics han remarcat que els estudis s’han centrat en una part molt petita i concreta del cervell.

El que m’ha cridat l’atenció és l’afany dels investigadors en remarcar que això no vol dir que els homes siguin més intel·ligents que les dones. El mateix han fet els mitjans de comunicació que s’han fet ressò d’aquest descobriment científic. Evitant de forma tan preventiva la insinuació d’aquesta possibilitat –que les dones poguéssim ser menys intel·ligents-, fa justament que circuli subliminalment aquesta creença. Creença que no és nova, fa milers de milions d’anys que circula.

A mi m’és indiferent que les dones tinguem més o menys intel·ligència. Fins i tot pensaria que, si les dones tenim menys connexions neuronals, la veritat és que en traiem molt més partit. Potser és que els homes, perdoneu la generalització, utilitzen aquestes connexions extres per coses molt poc productives personalment i socialment, com ara quedar-se embadalits davant la televisió, mirant partits i més partits de futbol, o bé dones ensenyant els pits. Així ha anat el món fins ara i així va, manat per la part de la població - els homes - amb més connexions neuronals!

Xafarderia globalitzada

2008-09-04T12:36:00.004+02:00

La premsa, les emissores de ràdio, les televisions es fan ressò de "noticies" sobre les persones que es dediquen a la política, especialment les dones, que no tenen res a veure amb les seves idees polítiques ni amb la seva gestió. La recent nomenada candidata republicana a la vicepresidència dels Estats Units, Sarah Palin, n'és un cas. Ho sabem tot sobre la seva família, però no podem analitzar el què diu, ni quines són les seves idees. Avui ha saltat a l'actualitat l'embaràs de la ministra de Justícia francesa. En tot el que porta de legislatura, és la primera vegada que obté ressò a la premsa internacional, que jo sàpiga. Superficialitat i més superficialitat, sobretot de les figures femenines. Estem convertint el món en un gran patí de veïns, on es xafardeja molt, però no hi circulen les idees i no hi ha veritables debats. Quan personatges públics defensen unes idees i després fan el contrari, és evident que podem criticar la seva incoherència. Però no ens quedem només aquí. Nosaltres també en tenim de incoherències! I la primera és elevar a categoria de debat intel·lectual les xafarderies mundanes i mesquines.

La violència contra les dones, un vell mal social

2008-08-30T18:23:00.002+02:00

Lagrimas en el silencio
Cargado originalmente por ALHERO76

A la contra de La Vanguardia d'avui, Pietat Estany explica que durant vuit anys va desenvolupar una feina molt curiosa: era la famosa senyora Francis de la ràdio. Ella, però, era l'encarregada de contestar les cartes que, per la temàtica o la seva duresa, no eren "aptes" per sortir per antena. Comenta la sordidesa del món femení en els anys del franquisme i de la transició. Pallisses, infidelitats, violacions, repressió sexual... que eren el pa de cada dia per a moltes dones de l'època. Ja és hora que parlem clar i deixem de difondre aquesta imatge edulcorada de "la bonica família ideal d'abans" .

Ara, la violència masclista sembla una cosa nova. Potser el que és nou és que tants casos acabin amb la mort de la dona. Les dones abans ho aguantaven tot. Ho havien de suportar tot per la pressió social i per la manca d'independència econòmica. Ara moltes es revolten i ho paguen amb la vida. En realitat no hi ha res de nou en la violència contra les dones. Un vell mal social que no hem sabut, no hem pogut, eradicar. El fet que sigui vell, però, no vol dir que hagi de perdurar. Al contrari, la nostra societat podrà considerar-se avançada i lliure, quan homes i dones sapiguem dirimir les seves diferències des de la seva condició d'individus realment lliures i evolucionats.

http://www-org.lavanguardia.es/premium/epaper/20080830/lvg200808300721lb.pdf

Exhibició obscena del dolor

2008-08-21T19:35:00.002+02:00

Homenaje a las victimas accidente aereo de Madrid 20.08.2008
Cargado originalmente por mig77angel

El tràgic accident aeri de Barajas ens porta, fins dins de casa nostra mateix, l’exhibició del dolor dels familiars i amics de morts i ferits. Altre cop la televisió n’és missatgera. Com diu la dita, potser que no matem el missatger, però. Preguntem-nos per aquesta exacerbació de la curiositat malsana que ens desperta el patiment dels altres. Curiositat, xafarderia, que no respecta la intimitat de les persones i que no té la més mínima consideració ni sensibilitat. Paradoxal, en un temps en què els drets de l’individu prevalen, en una societat en què es regula per llei la confidencialitat de les dades. ¿O potser tindrem els pebrots d’invocar el dret a la informació per tenir accés a aquesta exhibició obscena del dolor a la pantalla dels nostres televisors?

D’altra banda, són 153 víctimes. És esgarrifós, d’acord! Però i els accidents de trànsit. El que portem d’any, a Catalunya han mort 135 persones i s’han produït més de 700 ferits greus. El rètol de les autopistes ens ho recorda cada cop que hi passem. En el cas de la violència masclista passa el mateix. A tot Espanya ja portem 40 víctimes mortals en aquest 2008. ¿Què ens passa que la nostra sensibilitat no és la mateixa quan les morts se succeeixen en comptagotes, però d’una forma tossuda, com una epidèmia? Potser ens anem insensibilitzant, davant d’aquestes imatges cada cop més espectaculars, i cada cop necessitem impactes més potents per sentir-nos afectats.

Ángel Ramos, un dels darrer artesans de Toledo

2008-08-18T19:46:00.009+02:00

El Sr. Ángel Ramos té una botiga de records a Toledo, com n'hi ha centenars més. La seva és especial, però. Té la singularitat que se'l pot veure treballar en l'art del "damasquinado": en una base d'acer s'insereixen, amb una paciència i minuciositat infinites, làmines d'or en formes de dibuixos i sanefes, creació de cada artista, or que queda fixat a l'acer amb l'acabat al forn de cada peça. Amb aquesta tècnica es fan objectes de tota mena. La veritable singularitat de la botiga del Sr. Ángel és la vehemència, l'orgull i l'estimació amb què ell defensa l'activitat que ha fet durant més de seixanta anys. Estimació que aconsegueix contagiar als que tenen la sort de gaudir de les seves explicacions.

Va començar gairebé de nen i ara, amb més de setanta anys, i amb la vista ressentida de tants anys de feina, encara continua al peu del canó. La mecanització del procés -les peces fetes a màquina es venen més barates-, la claudicació dels altres artesans i comerciants de la ciutat, i l'evidència que el seu fill no continuarà amb el taller quan ell falti, són fets que assumeix amb resignació i melangia. L'Àngel té la gran sort d'atresorar un valor que avui dia no es cotitza gaire: treballar gaudint d'allò que es fa, amb el legítim orgull de la feina ben feta. Si treballem només per guanyar diners, difícilment esdevindrem "artesans" de res, ni tan sols de la nostra pròpia vida.

Tota una lliçó d'un home senzill, cordial, educat i de conversa amena: Ángel Ramos, un dels darrers artesans de Toledo. No li cal el diploma de l'any 1954 que l'acredita com a "maestro grabador" i que mostra cofoi als clientes. La seva pròpia vida ho certifica.

"És una bellíssima persona"

2008-08-14T02:49:00.001+02:00

Això és el que afirma la companya d’Antonio Puertas. Aquest home que la maltractava quan va ser interpel·lat per Jesús Neira, ella encara el justifica i diu que és una bellíssima persona. Una bellíssima persona que, després de pegar-la a ella, la va emprendre a cops amb Jesús Neira, el qual es troba en aquests moments en coma a l’hospital. Neira, amb un gest de valentia i solidaritat, ens dóna una lliçó a tots plegats de “tolerància cero”. Una persona que pega, que maltracta, no és una bellíssima persona perquè no es comporta ni tan sols com una persona. Tolerància cero!

Posar-se fins el cul de beure està ben vist

2008-08-14T02:12:00.002+02:00

El consum d’alcohol entre els joves, i els no tan joves, es concentra ara als caps de setmana i és moda “posar-se fins el cul” de beure. Cada cop es comença a beure a edats més joves i l’associació lleure i beguda està més consolidada. Davant aquest greu problema, mirem tots cap a una altra banda. Fins i tot, quan algú comenta les seves “heroïcitats” amb l’alcohol, somriem amb complicitat. La veritat és que la beguda causa seqüeles psíquiques (no sé quantes neurones moren a cada borratxera), provoca addicció i tots els problemes que se’n deriven, i ocasiona morts al volant. L’abús de l’alcohol ocasiona el 10% de morts entre les noies joves i un 25% entre els nois. Però mentre no hi hagi una forta conscienciació i reprovació social davant la beguda, no hi ha res a fer.

Yang Peiyi no és prou maca

2008-08-12T19:39:00.003+02:00

Aquesta nena de set anys no és prou maca. Ella va posar la veu a la cerimònia inaugural dels Jocs Olímpics de Pekín, però la seva imatge no era la que van veure els tres mil milions d'espectadors de tot el món. Una nina vestida de vermell, semblant a aquelles inquietants misses infantils americanes, posava la imatge i feia veure que cantava. Quina llàstima! Era el peatge xinès per ser acceptats a occident? Saber cantar, tenir bona veu, memoritzar la cançó, són un esforç que no val res comparat a la bellesa efímera, resultat d'una bona herència genètica. Després podem anar predicant la cultura de l'esforç als nostres joves!

Preocupant! Les xineses han passat, de la nit al dia, de camuflar la seva femineïtat darrera l'uniforme mao a operar-se els trets facials per semblar occidentals i a sotmetre's a intervencions dolorosíssimes per allargar-se els ossos de les cames i poder ser més altes. Un recent documental sobre aquest fenomen em va esgarrifar. Aquests són els valors occidentals a imitar? Encara queden algunes de les dones xineses víctimes de la tradició sàdica d'embenar els peus per no deixar-los créixer. Patien dolors i seqüeles tota la vida. Altres dones joves agafen aquest trist relleu, confonen els valors i imiten la tonteria de les dones occidentals, capaces de patir i de pagar, per ser, suposadament, més maques. Que no aprenem res les dones?

Naomi Klein - El capitalisme de desastre

2008-08-12T13:11:00.004+02:00

Interessant article de Naomi Klein, publicat a La Vanguardia de dilluns 11 d'agost. Klein, periodista canadenca autora de "No logo, el poder de les marques", reflexiona sobre la crisi actual, el preu del petroli, el paper de les empreses petrolieres i la guerra de l'Irak.

http://www-org.lavanguardia.es/premium/epaper/20080811/lvg200808110131lb.pdf

Deux jours à tuer/Le temps qui reste

2008-08-04T19:30:00.003+02:00

Magnífica pel·lícula, amb el títol castellà sui generis “dejad de quererme”. És especialment suggerent i molt recomanable, si pot ser en versió original. Un publicista d’èxit decideix trencar amb tot i dir les veritats, a tort i a dret, a amics i familiars. No explicaré el cop d’efecte final per no xafar la guitarra als qui encara no l’hagin vista. Jo em quedo amb la veu en off del protagonista donant-li al seu pare un encàrrec per a la seva dona: “digues-li que em moro per una amanida de gambes amb alvocat, ella ho entendrà”. Una lliçó de tendresa i estimació, amb el colofó de “Le temps qui reste” desgranada per la veu de Serge Reggiani.

Combien de temps...
Combien de temps encore
Des années, des jours, des heures, combien ?
Quand j'y pense, mon coeur bat si fort...
Mon pays c'est la vie.
Combien de temps...
Combien ?

Je l'aime tant, le temps qui reste...
Je veux rire, courir, pleurer, parler,
Et voir, et croire
Et boire, danser,
Crier, manger, nager, bondir, désobéir
J'ai pas fini, j'ai pas fini
Voler, chanter, parti, repartir
Souffrir, aimer
Je l'aime tant le temps qui reste

Je ne sais plus où je suis né, ni quand
Je sais qu'il n'y a pas longtemps...
Et que mon pays c'est la vie
Je sais aussi que mon père disait :
Le temps c'est comme ton pain...
Gardes-en pour demain...

J'ai encore du pain
Encore du temps, mais combien ?
Je veux jouer encore...
Je veux rire des montagnes de rires,
Je veux pleurer des torrents de larmes,
Je veux boire des bateaux entiers de vin
De Bordeaux et d'Italie
Et danser, crier, voler, nager dans tous les océans
J'ai pas fini, j'ai pas fini
Je veux chanter
Je veux parler jusqu'à la fin de ma voix...
Je l'aime tant le temps qui reste...

Combien de temps...
Combien de temps encore ?
Des années, des jours, des heures, combien ?
Je veux des histoires, des voyages...
J'ai tant de gens à voir, tant d'images..
Des enfants, des femmes, des grands hommes,
Des petits hommes, des marrants, des tristes,
Des très intelligents et des cons,
C'est drôle, les cons ça repose,
C'est comme le feuillage au milieu des roses...

Combien de temps...
Combien de temps encore ?
Des années, des jours, des heures, combien ?
Je m'en fous mon amour...
Quand l'orchestre s'arrêtera, je danserai encore...
Quand les avions ne voleront plus, je volerai tout seul...
Quand le temps s'arrêtera..
Je t'aimerai encore
Je ne sais pas où, je ne sais pas comment...
Mais je t'aimerai encore...
D'accord ?

El Pere ha fet 25 anys!

2008-07-27T21:39:00.000+02:00

Sembla mentida! Sembla que va ser ahir i ja fa 25 anys que va néixer el meu fill Pere. Ha passat tan de pressa el temps i ens han passat tantes coses! Segons els meus fills he estat una mare rara, però jo crec que he estat, sóc, una mare "normaleta". En general, m'ho he passat molt bé fent de mare, m'ha aportat molta alegria.

Els pares de la nostra generació hem volgut evitar als nostres fills els maldecaps i les frustracions normals de la vida, i no hem entès a temps que això és impossible. Més tard o més d'hora s'hi han d'enfrontar i val més que ho facin en el seu moment. Nosaltres hem de tenir sempre molt clar que donar-los-ho tot no és el que els convé, ni tampoc el que els farà més feliços. Estimar és exigent i no és fàcil. La nostra estimació incondicional de pares és el millor que els donem. Estimació incondicional, però sense concessions.

Per molts anys, Pere! T'estimo molt! T'estimo des de fa 25 anys i nou mesos. Estimar-te m'ha fet ser millor persona i m'ha fet aprendre moltes coses, de la vida, del món, de mi mateixa i de les persones en general.

Lliçons de catalanisme, ni una més!

2008-07-20T20:06:00.002+02:00

Ara resulta que la casa gran del catalanisme té la porta estreta. S'hi ha de passar de canto i recitant allò dels "setze jutges mengen fetge..." i Felip Puig, a l'altra banda del cancell, decideix si l'accent de l'aspirant és prou català.

Esgrimir la llengua com un arma i emprar-la com a termòmetre de catalanitat, en comptes de tenir-la com a instrument de comunicació i d'integració, pot tenir, però, efectes secundaris. Si ens posem tan rigorosos, ni els propis promotors de la casa gran hi tindran accés. Només cal veure el nombre de càrrecs de Convergència que utilitzen el castellà "en la intimitat" i la forma tan matussera com el parlen alguns.

Abans de fer els inadequats comentaris sobre el català del president de la Generalitat, Felip Puig hauria d'haver vingut a Corbera. Hauria tingut la magnífica ocasió d'observar la destrossa del català que perpetren els representants del seu partit a l'Ajuntament cada cop que obren la boca. Potser s'hauria mossegat la llengua, mai millor dit!

A mi, xarnega de Sant Martí Sesgueioles, que no m'hi busquin en aquesta casa gran del catalanisme, excloent i plena de prejudicis. Jo estimo Catalunya i la vull gran, oberta, sense complexos, i vull que hi capiguem tots i totes. Miro d'utilitzar la llengua catalana amb correcció, tant parlant com escrivint, però tinc la sensació que els convergents tampoc no m'hi volen en aquesta casa gran. Durant 23 anys, el catalanisme convergent ha estat l'únic bo. Això s'ha acabat! Reivindico el meu catalanisme socialista, tant bo com el de qualsevol lletraferit convergent que ens vulgui donar lliçons.

Molt bé pel president Montilla! De lliçons de català totes les que vulguin, però de lliçons de catalanisme, ni una! Ni una més!

Ruth Cardoso, una vida discreta de lluita feminista i social

2008-06-28T15:25:00.002+02:00

He llegit aquest matí l’article de Manuel Castells a La Vanguardia sobre la figura de Ruth Cardoso, ex primera dama del Brasil. Ruth Cardoso ha mort i l’articulista descriu la trajectòria vital d’aquesta dona d’excepció, que jo desconeixia. Va compartir la vida amb un home dedicat a la política i amb importants responsabilitats de govern, però ella, sempre discreta, es va mantenir fidel als seus principis feministes i al seu compromís amb els pobres.

Segons que explica Castells, se la recordarà com una de les millors antropòlogues urbanes d’Amèrica Llatina, catedràtica de la Universitat de São Paulo, profesora a París i a Berkeley, creadora d’escola i mestra de generacions d’estudiosos de la societat a partir de l’observació de les comunitats urbanes. Va compaginar la seva tasca acadèmica i professional amb una intensa activitat humanitària, fundant Comunidade Solidária, una xarxa de 1.300 organitzacions de base centrades en la millora de la vida en les localitats més pobres de Brasil. El món feminista la recordarà com una feminista pràctica que va centrar els seus esforços en conscienciar, organitzar i donar suport a les dones dels sectors populars.

Mentre llegia la semblança de Ruth Cardoso, la veu prodigiosa de Cesária Évora, desgranava les seves cançons al meu reproductor de cd. Dues dones excepcionals, unides per l’època i l’idioma. Feliç coincidència que m’ha fet vibrar aquest matí calorós de dissabte. Un d’aquests petits oasis en la vida quotidiana que ens reconcilien amb el món, amb la humanitat i que estimulen a continuar endavant. Gràcies Ruth! Gràcies Cesária!

Corbera en fallida social

2008-06-19T17:50:00.000+02:00

Si l’ajuntament fos una empresa, es tractaria d’una gran empresa de serveis amb una situació insòlita de privilegi. Els clients – que som tots els ciutadans del municipi – hem de pagar cada any religiosament pels serveis que rebem, tant si volem com si no, i encara que no n’estiguem satisfets.

L’Ajuntament de Corbera, per exemple, ingressarà aquest any 16,8 milions d’euros, dels quals 1 milió s’ha de destinar al pagament del deute generat per les inversions realitzades en altres exercicis. La resta, 15,8 milions d’euros, l’administraran els directius d’aquesta empresa – o sigui l’alcalde i els regidors de govern. Ja voldrien totes les empreses, que justament ara travessen moments crítics, tenir la facturació anual assegurada com l’ajuntament.

Dir que l’ajuntament està en fallida és una manca absoluta de rigor. Evidencia la total incapacitat de gestionar, o bé la manifesta mala fe de l’equip de govern CiU+ERC.

Un ajuntament s’ha de gestionar amb eficàcia però no és una empresa, és una comunitat de veïns. I aquesta comunitat entra en fallida quan la “finca” es degrada perquè els seus governants no fan el manteniment, no donen solució als problemes, actuen a salt de mata, no escolten ningú i retallen sense criteri els serveis als ciutadans. Aquesta és l’autèntica fallida en un poble: la fallida social.

Amb diner públic a qui hem de subvencionar?

2008-06-17T22:49:00.000+02:00

La pujada de preus de l'Escola Municipal de Música de Corbera de Llobregat és astronòmica: un 60% lineal. La voluntat dels governants de l'Ajuntament és clara. A curt termini, fer que les famílies amb pocs recursos hagin de plegar i, a la llarga, aconseguir que l'Escola es buidi i tanqui. Si no hi ha Escola, una despesa menys per a l'ajuntament. Aquest és l'objectiu dels regidors d'Esquerra Republicana!

Però hi ha un efecte pervers en aquest procés. Amb aquests preus, a l'Escola només hi tindran accés les famílies amb més recursos. Mentrestant, però, l'ajuntament continuarà finançant-la en un 50%, amb el resultat paradoxal que els únics receptors d'aquest finançament públic seran les famílies que potser menys ho necessitarien. Els alumnes amb menys recursos ja no se'n beneficiaran perquè hauran hagut de plegar abans.

A la gestió pública, no tot és una qüestió de números. L'objectiu de les prioritats i de les accions dels polítics ha de tenir sempre com a nord la rendibilitat social, per damunt de la rendabilitat econòmica. Els polítics han de preveure les conseqüències de les decisions que prenen. D'això se'n diu responsabilitat!

Toni Comín, el diputat de Corbera

2008-06-12T20:56:00.001+02:00

Una cinquantena de militants i simpatitzants de l'Agrupació Socialista de Corbera vàrem visitar el Parlament de Catalunya. Ens hi va acompanyar el diputat Toni Comín. D'ell diem en broma que és el nostre diputat de capçalera o de districte. Té una vinculació especial amb la nostra Agrupació i ens enorgulleix que ens tingui una estimació especial. A nosaltres ens agrada com a persona i com a polític. El seu optimisme i la manera d'enfocar la política és reconfortant i esperançadora. Sempre aporta una visió positiva i creativa, molt necessària i apreciada tal com estan els temps. És un honor comptar amb l'amistat de Toni Comín, el diputat de Corbera.

El govern de Corbera desafina

2008-06-09T21:58:00.001+02:00

L'Ajuntament proposa un augment del 60% als preus de l'Escola Municipal de Música per al proper curs. Una forma expeditiva d'enfonsar una iniciativa que porta 12 anys al nostre municipi i que ara acull a gairebé 200 alumnes. Les tarifes han estat calculades y aprovades pel Govern sense consultar, ni parlar, ni debatre, amb els pares i mares afectats. Una mostra més d'insensibilitat del govern actual de Corbera.

La música no només és un aspecte cabdal en l'educació dels nois i noies. La música aporta valors, socialitza. L'Escola Municipal de Música actua com a cohesionadora social en un municipi, com el nostre, amb un perill clar de convertir-se en un poble dormitori, sense equipaments, sense serveis, decadent i sense futur. Aquesta és la visió d'un govern que, en les qüestions socials, desafina.

Filosofia per a insultar

2008-06-04T20:49:00.002+02:00

Estic segura que Ortega y Gasset quan va dir que el ser humà només utilitzava un 25% de la seva capacitat intel·lectual ho feia per animar-nos a treballar el nostre intel·lecte i per esperonar-nos a millorar com a persones.

En el Ple municipal de l’Ajuntament de Corbera i de boca del regidor d’Esquerra Republicana, Èric Blanco, la filosofia orteguiana es va convertir en un insult. Adreçant-se a un company de Consistori el regidor Blanco hi va afegir “estic segur que vostè no arriba ni a aquests mínims”. Inadmissible!

No és la primera vegada que Èric Blanco exhibeix una pretesa superioritat intel·lectual per atacar els membres de l’oposició. No seria millor que utilitzés les seves habilitats, coneixements i capacitat intel·lectual, sigui quina sigui, d’una manera positiva? Hi ha molta feina a fer a Corbera!

Jo no sóc creient, però comparteixo absolutament el fons de la paràbola dels talents. A tots ens han estat donats talents, majors o menors, i tenim l’obligació de fer-los treballar, de rendibilitzar-los al màxim, i emprar-los adequadament. I del que ens ha estat donat, n’haurem de rendir comptes. La pròpia vida se’n encarregarà. Malbaratar el talent, utilitzant-lo per ferir, per menysprear, per ridiculitzar, és indigne. I en un representant públic, és un pèssim exemple i una immoralitat.

"El món és la suma total de les nostres possibilitats vitals”José Ortega y Gasset (1883-1957)

Magencant!

2008-05-17T21:41:00.000+02:00

Magencar.- Donar la segona cavada o llaurada (a les vinyes o a les plantes en general). Diccionari de la Llengua Catalana. Institut d'Estudis Catalans.

Com mai abans

2008-03-21T22:11:00.000+01:00

En boca dels regidors d'Esquerra Republicana sovint surt l'expressió "com mai abans". L'equip de govern fa les coses com mai abans, segons la propaganda de l'actual equip de govern. L'Ajuntament funciona com mai abans i el control sobre els serveis públics és eficaç com mai abans, segons que ens explica el regidor Canals. En l'eficàcia dels serveis municipals, hi hauria molt a dir. Només cal mirar les imatges de l'estat dels parcs infantils.

Ara bé, és veritat que mai abans s'havia actuat tan d'esquena als ciutadans i s'havia aconseguit tanta crispació amb tan poc temps. Mai abans, Corbera havia tingut un govern tan acomplexat, crispat i a la defensiva. Mai abans, Convergència havia abdicat del seu programa i s'havia resignat a fer el paper de comparsa. Mai abans la gestió municipal havia estat tan col·lapsada i Corbera tan paralitzada. Mai abans els governants havien donat tantes lliçons als altres, mentre ells feien just el contrari.

Els arbres no ens deixen veure el bosc

2008-03-17T22:28:00.001+01:00

Els humans molt fàcilment ens distraiem del nostre objectiu. Estímuls i entrebancs se'ns posen al mig del pas i ens fan oblidar què ens va fer emprendre el camí. Als polítics això ens succeeix sovint. Les estratègies electorals, les accions i intencions dels nostres adversaris, les crítiques i adulacions de propis i estranys, les opinions de tècnics i saberuts, les ganes d'agradar, els consells, el parer de amics i coneguts, ... i altres innombrables inputs, acaben per desviar-nos de les nostres intencions inicials. Convé doncs, que de tant en tant, recapitulem, aixequem la mirada i, més enllà de l'embolicat panorama que ens envolta, retrobem la senda. Emboscats en les dificultats, no veiem amb claredat quina és la missió. Hem de recuperar la llum de les idees que, en el seu dia, ens van empènyer a posar-nos al servei dels altres.

Nosaltres

2008-03-15T20:58:00.000+01:00

Un dissenyador, jove i compromès socialment, m'ha enviat aquest video. Un missatge simple, directe i efectiu. A mi m'ha arribat! Potser estem fent, davant del canvi climàtic, davant el consum que està esgotant les fonts naturals de recursos, i davant de la contaminació, això que als humans ens ha permès cometre les majors atrocitats sense sentir-nos massa culpables: la despersonalització. També quan parlem de la Terra, ens distanciem com si ens referíssim a un món llunyà. En realitat estem parlant d'un planeta viu. Estem parlant de la vida. Estem parlant de nosaltres. Ens hi va la vida i no podem restar impassibles. Gràcies Guillem!

OPTIMISTES!

2008-03-13T17:58:00.000+01:00

El futur se'ns presenta com una magnífica oportunitat. Confiem en José Luís Rodríguez Zapatero. Catalunya li ha fet costat d'una manera inequívoca. Segur que Zapatero correspondrà i els socialistes aconseguirem per a Catalunya recursos i recolzament per millorar la qualitat de vida dels catalans i catalanes. Treballarem perquè Catalunya sigui considerada i estimada arreu com mereix!

Optimisme

2008-02-29T21:00:00.007+01:00

El lema socialista per a les eleccions del proper 9 de març em resulta especialment suggerent: “La Catalunya optimista”. Potser perquè de sempre m’he sentit optimista per naturalesa. En el programa del PSC, sota d’aquest lema hi diu: El pessimista sempre té una excusa. L’optimista sempre té un projecte. Jo hi afegiria més coses.
Penso que ser socialista i ser optimista són com dues cares de la mateixa moneda. L’optimista accepta la realitat, entoma les coses tal com són, però treballa per canviar allò que no li agrada. Això ho hem fet els socialistes des de sempre. Només cal observar la història d’aquest país. Només cal mirar la història de Corbera. Qui es menja tots els marrons? I amb alegria! Qui entoma les responsabilitats, quan pinten bastos? Els socialistes, els optimistes, acostumem a afrontar els reptes de cara, ens creixem quan les coses estan difícils.
El pessimistes remuguen sempre, no els agrada el món com és, però s’hi aferren i es resisteixen als canvis. Us adoneu que un pessimista és un conservador? En comptes de veure l’oportunitat en tots els canvis socials, econòmics, tecnològics que es produeixen, en les crisis fins i tot, ... només hi veu els perills, només hi veu amenaces.
El que passa és que ser optimista és més difícil. També és més difícil ser progressista. Implica un posicionament personal actiu. No ens podem quedar al marge i esperar que tot ho facin els altres. Cal tenir imaginació! Ser optimista no és ser babau i simple. Els optimistes també som conscients que hi ha dificultats, però militem en l’esperança, convençuts i convençudes que el món pot ser millor, més just, ...
És més difícil ser progressista. Ser progressista, ser socialista, ser optimista, vol una militància, és una actitud proactiva. Mentre que ser conservador és una manera de ser, una manera passiva d’entendre la vida, ser progressista és una actitud vital. És més difícil buscar solucions que no pas veure els problemes i queixar-se. És més difícil resoldre els conflictes que no pas crear-ne. Jo diria que estic definint clarament dues opcions.
Entre Mariano Rajoy, rei de la crispació, i José Luís Rodríguez Zapatero no hi ha color. La manera de ser de les persones és molt important. I com sabem com les gasta una persona? Pel que fa, pel que diu, però sobretot per la seva actitud. Algú incapaç de veure ni una sola cosa bona en l’adversari, algú incapaç de recolzar cap mesura del Govern pel bé del país, pel bé dels ciutadans, Algú que quan parla fereix, que no controla l’agressivitat, o potser la controla massa bé, no és una persona de fiar, no li podem deixar les regnes del nostre futur, del futur dels catalans, del futur de tots els espanyols.
Hem de moure’ns i anar a votar. Motivar a les persones que creuen que això no va amb ells, perquè sí que va amb tots, amb tots i totes nosaltres.
Ens hi juguem molt, ens hi juguem que Catalunya avanci, que les polítiques socials engegades continuïn. Si ens hem de refiar d’aquests que diuen que estimen tan Catalunya i després es venen per un plat de llenties, estem llestos.
Gràcies Rocío Martínez-Sampere per acompanyar els militants i simpatitzants de l'Agrupació Socialista de Corbera en el nostre míting electoral a Corbera! La teva intervenció va estimular un debat molt interessant.
El dia 9 hem d’anar a votar i votar la Carme Chacón, votar José Luís Rodríguez Zapatero. Hem de votar socialista!

La niña de Rajoy

2008-02-26T22:37:00.004+01:00

El PP porta una fera al seu interior des que va perdre les eleccions de 2004. Durant aquests quatre anys a l’oposició, l’ha alimentada i l’ha fet créixer subministrant-li la carronya del terrorisme i la desmembració d’Espanya. El Partit Popular ha fet tot el possible perquè la fera fes niu al cor, a la viscera, dels ciutadans i ciutadanes de tot l’Estat.

En iniciar la campanya, a la bèstia interior del PP li havien donat un Valium. Fins aquesta nit. Al debat amb Zapatero, Rajoy ha destapat el taper de carronya. I altre cop, en comptes d’una una crítica argumentada de l’acció de govern socialista, han tornat a sortir el “barriobajerismo” i el “todo vale”. No ha dit, res, del què pensa fer. No sabem què farà per evitar l’increment dels preus, per exemple. Dins del seu model d’economia liberal, intervindrà el preu del pollastre i dels ous perquè no pugin més? Per evitar l’arribada d’immigrants, plantarà fusells metralladors als aeroports? Perquè fer jurar als immigrants el compliment del nostre codi penal, no sembla molt dissuasori...

Zapatero ha contraatacat amb eficàcia, amb convenciment i autoritat moral. Llavors ha arribat la darrera dentellada de la fera: Rajoy ha acusat Zapatero d’agredir les víctimes del terrorisme. Amb aquesta acusació Rajoy ha insultat la intel·ligència de tots els que miràvem i escoltàvem el debat. Zapatero té raó, Rajoy no és digne de liderar aquest país.

En acabar, per contrarestar l’agressivitat excessiva i volent donar un toc de sensibilitat, Rajoy ens ha parlat de la “niña”. Una nena que, no s’ha entès gaire bé, sembla que serà aguerrida, “hidalga”, i estarà molt contenta de ser espanyola. A les ninetes dels ulls esbatanats de Rajoy, però, s’hi reflectia una nena esfereïda, amb por al futur, amb por als immigrants, amb por a la diversitat i a les nacionalitats, temorosa de mostrar-se als altres i preocupada pel preu del pollastre.

Quina família?

2008-02-05T00:54:00.000+01:00

Llegia ahir que a Espanya un de cada set nens pateix maltractaments físics i que l’increïble xifra de 19.000 menors està sota la tutela de l’Administració per aquesta causa. No estem parlant de parts del món, on sabem que els nens viuen en condicions esgarrifoses. Aquesta situació terrible es dóna a casa nostra, en la nostra societat benestant i hedonista, són nens que viuen, que malviuen millor dit, al pis del costat i van a l’escola amb els nostres fills. Pensar-hi regira l’estomac!

I jo em pregunto com lliga això amb aquesta croada embafadora de defensa de família que ens envaeix darrerament? Sis nadons han estat abandonats aquest mes de gener. Què hi diu la jerarquia de l’Església i què en pensen els sectors conservadors de la societat, amb el PP al capdavant? Com es posicionen?

Doncs, tanquen els ulls a la realitat d’una societat complexa i canviant. Massa feina, massa incòmode, massa desestabilitzador haver de qüestionar-se l’statu quo. Els bisbes, immobilistes, enyoren la família idíl·lica i tradicional – que potser de fet no ha existit mai – i ens volen imposar el seus models socials a tots, siguem catòlics o no. Als conservadors ja els va bé aquesta campanya mediàtica i gratuïta. Mentrestant, debats i debats estèrils i interessats. Però entre tots plegats no som capaços d’abordar les patologies de la nostra societat de forma realista, constructiva i mirant cap el futur. L’obscenitat del patiment d’aquests nens i nenes maltractats no ens hauria de deixar dormir.

Soweto Gospel Choir

2007-12-24T23:00:00.002+01:00

El recital del Soweto Gospel Choir a l'Auditori de Barcelona va ser una delícia per a la nit de Nadal. Els seus integrants, apleguen totes les ètnies africanes que conviuen a Sud-àfrica. Part dels ingressos que obtenen a les gires artístiques arreu del món van a parar a la Nelson Mandela Foundation.