L'altre dia, un noi immensament més jove i molt més llest que jo em va comentar que li feia molta gràcia veure que en els meus tweets hi posava el punt final. És veritat. Gairebé em vaig avergonyir. Sembla absurd malbaratar tontament un dels preciosos 140 espais amb un humil, simple i (potser?) innecessari punt. Al meu següent tweet ja no li vaig posar punt. Però, no m'he quedat tranquil·la. Què fa una frase a mitges? Com sap el que ho llegeix que ja he acabat de dir el que volia i no és que he perdut la cobertura del mòbil? Què serà dels punt i final si ningú no els fa servir? Quin futur els espera a aquests petits aprenents de forat negre còsmic?
Ja sé que no és "guai", que no sóc gens "moderna". És evident que no sóc una nadiua digital com diuen ara. I què? M'apassionen les noves tecnologies però vinc de l'època de la Lexicon 80. Quan escriure a màquina era com practicar halterofilia amb els dits i prémer la tecla del punt era un risc potencial de fractura al dit anul·lar de la mà dreta.
A mi em van ensenyar que una frase s'acaba amb un punt. Amb contundència. Amb assertivitat, com es diu ara. No m'agrada deixar res en l'aire, sense acabar. Ho sento Jose, no penso renunciar al plaer de rematar com cal la feina, encara que sigui un modest i sovint intrascendent tweet. Mentre em quedi un sol espai, allà tindràs el meu punt insolent i desafiant. Faltaria més! Punt i final.
Punt i seguit, diràs!
ResponEliminaUn punt pot ser una forma de malbaratar un dels 140 caracters, però també una cosa de caràcter. Ho has deixat clar. Com també és caràcter escriure un SMS amb totes les lletres, fins i tot amb accents, per molt que un teclat de mòbil ens ho posi molt difícil. I també és caràcter (o mancança d'ell) abreujar amb faltes d'ortografia utilitzant lletres innecessàries ('pk' enlloc de 'pq', enlloc de 'perque'), o fent caure o aparèixer d'altres. Qüestió de caràcter a l'hora d'escriure.
Però el fet del punt pot ser, també, un tema d'actitut davant del què es diu, o s'hacaba de dir. La generació de les màquines d'escriure, com deies, patieu cadascuna de les coses que volieu dir, a cop de tecla i procurant no equivocar-se, per no tornar a començar. I sabíeu què posàveu, com el nen que procura fer lletra rodona perfecte traient la punteta de la llengua per la comissura dels llavis.
Ara tot és més ràpid, i les tecles ofereixen menys resistència a qualsevol tipus de comentaris. Això, a vegades, pot provocar que ni nosaltres mateixos estiguem prou segurs del que hem dit. I no sentenciem. I no posem punts. Per si ens deixem alguna cosa més per afegir, i ho posem en el següent 'tweet'. Perdó, se n'ha de diu 'piulada'.
I, si no, a manca de punts... en posem tres de seguits. Deixem, com a les converses orals, les frases inacabades, amb un intent de imitar com sonaria a ulls dels receptors. O hi afegim una carona somrient de les que s'ha de mirar de costat, si no es dominen gaire... O deixem, simplement, la frase oberta, i que l'acabi el cop que etzibem a l'enter.
A mí, què vols que et digui... no m'agraden els punts al final de les piulades, però tampoc no em molesten. I admiro la gent que entén com s'han d'utilitzar els dos punts i el punt i coma, així com passo de llegir a qui escriu només amb majúscules. Qui sap escriure, o qui es pren en consideració la llengüa, en general, ja em van bé. I, que consti, el que la gent acaba per veure es què s'escriu, i com ho fa... més enllà del punt del final.
Ara només em queda un problema: no sé si he d'acabar el comentari amb un punt, per ser correcte, o sense un punt i final, per ser coherent.
Crec que tinc la solució: t'ha agradat?
Molt bó tant l'article de la Rosa com la resposta d'en José!! M'han agradat molt. Jo sí que sóc de la "generació digital" (tinc 22 anys acabats de complir), y sóc totalment partidari del punt final. Com tu dius: "A mi em van ensenyar que una frase s'acaba amb un punt. Amb contundència." Crec que el punt final ha de donar la impressió de que t'has quedat satisfet/a amb el que has escrit. No t'avergonyeixis!!
ResponEliminaSergio M. Cotos (sermartinez89@hotmail.com)